Al llarg de la meva vida professional, i encara potser més després de la meva jubilació, he tingut ocasió de parlar davant d'auditoris públics molt variats. Algunes vegades molt a gust. Altres per compromís, però trobant-hi després satisfacció. Altres patint-hi una mica. Generalment observant un públic atent i interessat en el tema. Altres notant que produïa avorriment en el sofert auditori, i veient que algú hi dormia plàcidament. En aquests casos em venia a la memòria un acudit llegit fa molts anys en el Patufet. Es tractava d'un conferenciant molt pesat que desenrotllava un tema que podia interessar a molt pocs dels que eren a la sala. El responsable de l'acte l'advertí que en acabar la seva dissertació sortís sense fer soroll per no despertar el sofert públic.

La primera vegada que vaig parlar en un acte públic va ser el dia de Sant Jordi de l'any 1950. A l'Institut del carrer de la Força se celebrava cada any en aquella data un acte acadèmic per commemorar la Festa del Llibre. Feia poc més d'un any que m'havia fet càrrec de la biblioteca pública, que aleshores estava instal·lada a la planta baixa d'aquell mateix edifici i que des de l'any 1951 fins l'any 2014 s'ubicà a la Casa de Cultura. I feia tres anys que donava classe en el mateix Institut. Això justificava la meva dissertació en un acte dedicat a glosar el llibre i la lectura. El marc era realment singular: la classe de Ciències Naturals, que servia de saló d'actes o Paranimf del centre docent. El públic era de dues categories, una d'activa i una altra de passiva, però molt especial. La primera la constituïen la totalitat dels alumnes, que omplien la totalitat dels bancs disponibles, i en l'estrada presidencial el professorat, entre els quals alguns que nou anys abans havien estat professors meus. Això imposava una mica. És clar que ja sabia que no em podien suspendre, però sí que podien considerar que feia un trist paper, cosa que m'estimulà a preparar curosament aquella lliçó. El públic passiu el constituïa la interessant i curiosa col·lecció zoològica. Entre una variada i nombrosa sèrie d'ocells i altres animalots dissecats, tancats en unes vitrines disposades a banda i banda del local, destacava un xai amb dos caps, i fora de les vitrines una impressionant boa d'uns quatre metres de llargada i una llama que feia un gran respecte. Completava aquella natura morta un esquelet humà, no pas autèntic, sinó de pasta o de cartró-pedra, i una altra figura humana d'uns tons vermellosos, que servia per estudiar la musculatura del nostre cos.

Després del trasllat de la biblioteca al que encara era hospici i ara és Casa de Cultura, en la que s'anomenava Sala de Pergamins, entre conferències, presentacions de conferenciants i taules rodones hi vaig xerrar incomptables vegades. I més encara quan aquell edifici es convertí en Casa de Cultura. Seguint el protocol que em varen prefixar vaig haver d'obrir l'acte d'inauguració de la Casa de Cultura que es va celebrar a l'Aula Magna, la tarda del 3 d'octubre del 1966. Es va fer coincidir aquella inauguració amb la celebració d'un Congrés Estatal de Biblioteques. A més de molta gent de Girona, es reuniren allí bibliotecaris de totes les províncies espanyoles. En la meva intervenció vaig fer notar que la labor d'extensió cultural que ja venia fent la biblioteca havia estat l'embrió de la Casa de Cultura. I en parlar de la biblioteca vaig dedicar un elogi als dos més destacats dels funcionaris que m'havien precedit en la direcció del centre de lectura. Aquest detall va causar impressió i sorpresa en els bibliotecaris allí presents. Es veu que això de recordar els mèrits dels predecessors no era habitual. També va causar certa sorpresa entre els professionals que, treballant en aquell moment dos funcionaris en el centre, no estiguessin barallats. Aquella absoluta identificació que regnava entre el personal de la biblioteca es veu que no era el que solia ocórrer en altres centres semblants.

També vaig haver de parlar en l'acte d'obertura del primer curs dels restaurats estudis universitaris. Acte celebrat el dia primer d'octubre del 1969, a l'Aula Magna de la Casa de Cultura.

Un comandant d'Estat Major, home d'una àmplia cultura i d'un tracte exquisit, era assidu lector de la biblioteca pública. Com passava amb molts concurrents a la biblioteca, es va establir una relació molt afectuosa. Un bon dia em va demanar si podria donar una conferència a la oficialitat de la guarnició, explicant el setge de Girona de 1809. No m'hi podia pas negar. La bona relació amb aquell militar, el tema a tractar i el bon record que tenia del regiment on havia fet, molts anys abans, el servei militar obligatori com a oficial de complement, em feia sentir obligat a acceptar la invitació. El dia convingut vaig acudir a la Caserna del carrer Emili Grahit, en un cotxe militar, acompanyat d'un capità, per tal d'evitar problemes amb la guàrdia de l'entrada. En arribar vaig sentir uns tocs de corneta i vaig veure que es formava la guàrdia. Però no era pas per la meva arribada, sinó perquè sortia el general a rebre'm. M'acompanyaren a la sala on se celebraven els Consells de Guerra. Hi havia tota la oficialitat de la guarnició, que aleshores era molt nombrosa. Des del general fins al darrer alferes hi eren tots. Jo era l'únic que no portava uniforme ni galons. L'ambient impressionava una mica. Obrí l'acte el general i a continuació vaig desenrotllar el tema proposat. Em sentia una mica cohibit, però podia comprovar que escoltaven amb molta atenció i que alguns prenien notes. A la sortida es repetí el protocol de l'entrada i el mateix cotxe amb el mateix capità em deixaren a la porta de casa. Mai m'havia sentit tractat amb tanta deferència.

Una altra intervenció per recordar és la de la clausura de l'històric hospital de Santa Caterina. En el sumptuós marc del Pati de les Magnòlies, a més de totes les autoritats i un nombrós públic, hi havia uns altres personatges d'altura, que eren els gegants de la ciutat. Mai havia parlat davant un públic de tanta altura (s'entén altura física).

Sempre que he hagut de dissertar en el Saló de Plens de la Casa de la Ciutat ho he fet amb una inevitable emoció, però d'una manera molt especial en dues ocasions. El 29 d'octubre del 1987, en ocasió del nomenament com a Cronista Oficial de la Ciutat, i el 3 de juny del 2002, per rebre la distinció de ciutadania. Dues ocasions que són referents en una vida. També em va afectar molt quan vaig participar en l'acte d'inauguració de la nova seu de la Subdelegació del Govern Central, en l'edifici que havia estat sucursal del Banc d'Espanya. Aquella immensa i solemnial sala, amb una nombrosa concurrència en la que estaven representats tots els estaments gironins, infonia molt de respecte. Aquell acte va ser per a mi realment impressionant.

Finalment no podria deixar d'esmentar com de bé em trobo sempre que parlo en les Aules d'Extensió Universitària per la Gent Gran. Un auditori sempre atent, interessat i benèvol que no destaca per la seva altura física com algun que hem recordat abans, sinó per el seu ben portat nombre d'anys, que entre tots en sumem uns quants milers.