El diputat a Corts Gabriel Rufián (ERC) sempre m'ha semblat un exemplar únic perquè parla com si estigués enviant tuits. Ho fa com els telegrames del meu temps, stops inclosos, i amb un soroll de fons que m'evoca els ja desapareguts teletips. No distingeix entre un punt i seguit i un punt i apart. Ho dic perquè usa la frase curta a manera de fuetejades. La bona notícia és que els correctors li reescriuen els seus discursos en el diari de sessions i aleshores queda prou bé.

En un del debats sobre convalidació de reials decrets-llei, el diputat Rufián va patir allò que ara se'n diu un lapsus linguae. Una forma tipus Vogue del que abans en deien cagadeta política. Va dir textualment que «durant les crisis es pot pensar o actuar; nosaltres (ERC) som molt més del segon». Vaig flipar. No entenc aquesta disrupció, com ara es diu, entre «pensar» i «actuar», donat que sempre he cregut que la reflexió precedeix a tota decisió. El parlamentari republicà no sembla haver llegit ni Aristòtil ni Plató. Ambdós defensaven que la saviesa és fruit del pensament i no pas de l'acció. Tampoc no aparenta haver tingut coneixement del llibre pòstum (El camí de la vida) de Tolstoi: «Considerar-se millor que la resta de les persones és dolent i és estúpid; considerar que la nostra família és millor que les altres és encara pitjor i més estúpid».

Em pregunto com ERC pot decantar-se per actuar dissociant-lo del pensar previ. Trobo resposta en la seva història com a partit. Una permanent exaltio interruptus prolongatus en grau infinitesimal. Però no cal anar al segle passat per retrobar-nos amb Macià i Companys si trobem respostes en fets d'ara protagonitzats per companys de formació política. Per exemple, la dimissió del conseller Alfred Bosch per haver amagat els assetjaments sexuals portats a terme pel seu cap de gabinet i la seva pretensió de nomenar-lo director general, com si donar una puntada de cul anul·lés la seva obligació legal de portar el cas a Fiscalia.

O la destitució del conseller Chakir El Homrani Lesfar pel que fa a les competències en matèria de geriàtrics públics i dels privats, nodrits d'infectats per la COVID-19, amb 2.852 morts (el 60,69% del total català), que han obligat Fiscalia a obrir 50 diligències civils i altres 20 de penals només en el Principat. Que n'aprenguin, diria Joan Laporta.

I el vice Pere Aragonès amb uns pressupostos de la Generalitat descontextualitzats pel que fa a prioritats públiques i del necessari suport públic al teixit productiu. No pareix haver-se assabentat de la pandèmia que patim. El PSC li ho dit mil vegades, però tossut com les mules i mal criat com un nen de casa bona, ha produït la ignomínia de no revertir les retallades d'en Mas en partides sanitàries i socials, de situar la despesa en indústria, I+D+I i territori per sota de l'any 2010, de preservar els xiringuitos processistes i de pujar els impostos de manera malvada. El diputat Rufián va ser honrat: nosaltres no pensem, fem. Perquè també la manca de reflexió és culpa de Madrid. L'audàcia de la mentida, diria l'amic Lluís Foix.