Si tenim la sort i l'encert que aquesta pandèmia passi aviat a la història, d'aquest confinament insospitat en restarà, entre molts altres, el record de la Setmana Santa del 2020 com «aquella estranya Setmana Santa» silenciosa i adormida. Als de determinades edats els evocarà segurament altres experiències del passat. Quan el silenci i el recolliment eren matèria obligada i l'oficialitat de la religió es duia fins a les darreres conseqüències. Les emissores començaven a emetre música clàssica el Dijous Sant i així fins a Pasqua.

M'ha cridat l'atenció com el fet religiós, com altres sectors i interessos socials, s'han vist en l'urgència d'accelerar l'ús de totes les possibilitats telemàtiques, xarxes socials o noves formes de comunicar-se. Així, tant el papa Francesc des del Vaticà com el bisbe de Girona des de la Catedral no han deixat a ningú sense oficis ni litúrgies. El Papa de Roma per la tele i el bisbe Pardo des del canal de YouTube del Bisbat de Girona, solemnes i amb l'austeritat pròpia de la solitud al mig d'uns escenaris majestuosos, no deixaven de produir una gran impressió fossis o no creient. Tot el contrari que aquelles imatges de l'edició il·lustrada per Carles Fontseré de La fi del món a Girona de Joaquim Ruyra, amb milers de gironins lluitant i esclafant-se per poder entrar a la Catedral i salvar la seva ànima davant l'imminent arribada de l'apocalipsi.

Però hi ha una cosa que crida l'atenció fins i tot en una institució de 2.000 anys i que pensa molt qualsevol moviment. El que ha fet l'Església no ha estat pas transferir, en arribar la pandèmia, l'obligació d'assistència física dels fidels als llocs de culte, substituint-ho per una versió televisiva o per internet. En absolut. El que ha fet és directament dispensar als catòlics del compliment del precepte dominical. És a dir, d'anar a missa els diumenges i altres «fiestas de guardar» mentre duri l'estat d'alarma. Això és destacable perquè, per a la religió catòlica, la celebració dels diumenges, des dels seus primers segles, és essencialíssima. La festivitat dels diumenges com a Dia del Senyor és la que ha permès estructurar la seva comunitat però també garantir el descans setmanal fins i tot en èpoques d'explotació absoluta. Prefereix, per tant, preservar de qualsevol debat el precepte dominical, encara que sigui dispensant-lo per una temporada, que no pas començar a donar alternatives. Interessant.

Quan jo vaig arribar a Televisió Espa­nyola a principis del 90 una important personalitat catalana em va demanar que anés a visitar el llavors arquebisbe de Barcelona, el cardenal Carles, perquè hi havia una qüestió que em volia comentar. Llavors era al poder Felipe González. Hi havia establerts uns acords amb l'Església catòlica. TVE retransmetia la missa en català des d'un estudi del centre emissor de Sant Cugat, degudament consagrat, i en castellà i per a la resta d'Espanya habitualment des d'una parròquia de Madrid. Em va rebre l'arquebisbe amb un dels seus col·laboradors. Era distant però molt amable. Era un príncep de l'Església! La conversa era molt genèrica sobre el món del periodisme i la televisió però en un moment donat es va disculpar i em va deixar sol uns minuts amb el mossèn que l'acompanyava. Aquest va aprofitar l'absència per anar per feina: «Ens han dit que vostès a vegades graven la missa un o dos dies abans i no la donen en directe. És clar, els malalts i gent gran que no poden sortir de casa la veuen pero miri, de fet, no val. I estem preocupats».

Jo no sé exactament què havia succeit però no era un problema de TVE sinó molt probablement d'algun dels diferents mossens que aquells anys s'encarregaven rotatòriament d'oficiar la missa i que potser tenia altres compromisos el diumenge. El cert és que al cap d'uns mesos fou designat per a aquesta tasca mossèn Valls, únic celebrant dels següents vint-i-cinc anys de la missa en català de la tele. Ho feia molt bé. I sempre en directe. Aquesta experiència, però, em fou de gran utilitat quan uns anys més tard un diumenge, no trobant el meu cap a TVE, em trucaren per un tema de màxima urgència des del control d'emissions. Un minut després de començar la retransmissió de la missa en castellà, des d'una ciutat fora de Madrid, s'havia interromput el senyal per un problema tècnic. A punt de tornar a connectar, em preguntaren si se saltaven un tros de missa o, com que els equips ho estaven gravant, si «s'enganxaven» al moment en què havia desparegut la imatge, continuant en un fals directe com si res no hagués passat. «Ni la una ni la otra, los avisáis y que vuelvan a empezar», vaig dir. A mi ja no m'enganxen amb aquest tema, amigo Sancho.