Donald Trump sospesava la seva candidatura a president dels Estats Units en la primera dècada del mil·lenni, pel partit Demòcrata. Militava llavors en el proavortisme i en l'oposició a la guerra de l'Iraq. El seu assessor de campanya hagués estat Bill Clinton, convidat d'honor al costat de Hillary en les noces del magnat inflat amb Melania. És oportú recordar-ho ara que els opositors histèrics a Trump han simplificat el seu discurs al nivell dels defensors histèrics del president. Atorguen trets monstruosos a un expert en la comunicació de masses, per fer més gran l'heroïcitat del combat que pretén enderrocar-lo.
La fumera no aconsegueix dissipar l'evidència que Trump és el més votat dels seus crítics, a excepció de Barack Obama i al marge de la disquisició entre vots populars i electorals. És curiós atacar el president nord-americà des d'Espanya per les seves 110 mil morts a causa del coronavirus, quan les xifres oficials espanyoles doblen aquesta proporció de defuncions. Davant aquests atacs absurds, Trump no menteix excepcionalment en proclamar que «soc el Hemingway de Twitter». En el gènere dels tuits és molt fàcil adquirir l'eminència d'un clàssic, d'aquí la gran acceptació d'aquesta xarxa social entre els escriptors mancats de recursos de tot el planeta.
La presidència no ha transcorregut com Trump desitjaria, i la major esperança dels seus adversaris és que renunciï a presentar-se a la reelecció. Almenys, s'han espavilat i ja accepten que pot tornar a guanyar. Es burlen del personatge, no de les seves possibilitats intactes. S'equivoquen en barallar-se en el terreny enfangat on el seu enemic fotja amb especial habilitat. L'esforç hauria de dirigir-se a convèncer més de seixanta milions de persones que deixin de votar-lo, perquè la gran victòria de Trump no és arribar a una Casa Blanca que no sospitava ni desitjava, sinó haver rebaixat la política a la seva alçada.
