A partir del dia 1 de juny del 2020 ja és una realitat l'ingrés mínim vital per a les persones i famílies més desfavorides de la nostra societat, que no disposen del necessari per viure cobrint les mínimes necessitats vitals. I això a càrrec de la caixa comuna de la Seguretat Social. Les estimacions del Govern central és que tals ajudes arribaran a més d'un milió de llars, de les quals unes 100.000 es defineixen com a monoparentals. No s'ha tirat endavant la Renda bàsica Universal, reclamada per molts, com a mesura unificadora de totes les classes d'ajudes que, des de diferents administracions i àmbits socials, es venen atorgant, sense excessiu control, però és un pas encaminat a evitar la misèria.

La realitat que estem vivint és complexa i socialment preocupant, no per les conseqüències socioeconòmiques de la pandèmia del coronavirus, que també, sinó per un sistema econòmic imperant que actua al marge de criteris i principis ètics. Només cal recordar que, segons dades fiables dels organismes internacionals, l'1% de la població mundial disposa de més riquesa que el 99% restant. És una realitat que sobta i qüestiona les regles del funcionament de l'economia. Com és possible que hàgim arribat a aquesta situació? Com és possible que ens hàgim avingut a considerar-la com a normal? I sabem per experiència, i per la premsa, que, malauradament, la política, o més ben dit, alguns polítics confraternitzen més amb el capital que amb les persones, al marge de programes i ideologies.

Però atenent el títol d'aquesta reflexió, vull posar a la vostra consideració una situació que es ve donant massa sovint. Un treballador que proper als 60 anys es veu privat del seu salari i del seu lloc de treball, per causes diverses. Ha cotitzat més de 40 anys, circumstància que difícilment podran ostentar els joves d'avui dia. Fins a l'edat reglamentària per poder-se jubilar haurà de passar un greu calvari: finalitzades les prestacions d'atur pertinents, rebrà el subsidi de 435 euros mensuals. Com ha de viure? Com se'l protegeix econòmicament? És just que, després d'haver cotitzat més de 40 anys, se'l condemni a malviure abans no pugui cobrar la ben guanyada pensió de jubilació? Sembla que els legisladors desconeixen la realitat de la vida ordinària dels treballadors o autònoms. S'hauria d'haver previst que quan una persona, per la pèrdua del seu lloc de treball, o per manca de salut, deixa de percebre el seu salari, i acredita més de 40 anys de cotització, pogués accedir directament a la pensió corresponent, en funció dels anys cotitzats i no de l'edat que té. És del tot injust, i queda fora del sentit comú, que qui ha treballat, cotitzant tants anys, hagi de passar penúries abans de cobrar la pensió que honradament s'ha guanyat.