Es evident que la negació és una forma prolonganda de manca de valor i perspectiva. En realitat, moltes vegades descartem sistemàticament l'afirmatiu, sent conscients que de la clarificació neixen accions, i el «pitjor» (somric) és que totes solen venir amb ganes de debat. Dit d'una altra manera, obviant tot allò que té aspecte de decisió ens sentim còmodes i la negació (segons sembla) en determinats instants és un bon instrument.
Durant el confinament hem elevat altament l'esperança, sí, fins al punt d'al·lucinar. En condicions normals, la majoria de nosaltres oferim el nostre mutisme, però pel que es veu, amb el confinament, tots hem contradit els nostres processos mentals i amb la llengua ens hem animat. Uns havien de canviar de feina, altres s'havien de divorciar, alguns «havien d'enviar a la merda el cap» i els més «decidits» s'havien d'integrar (somric) a la comunitat nòmada i havien de fer la volta al món. I ara, què? Incorporem l'anecdòtic en el manual de l'existencialisme?
Moltes qüestions ens fan veure com som de canviants i contradictoris. Situant-nos al costat de l'horror, els éssers humans tenim ganes de menjar-nos el món, però en condicions normals, acceptem el que tenim i ens tornem passius. Per descomptat, és una opinió subjectiva, no tinc vocació de catedràtica... El conegut sol ser una estança còmoda; però no podem oblidar que el còmode té naturalesa de passivitat i per tant de domini. Moltes persones, al mateix temps que accepten la comoditat, accepten una variant de l'esclavitud. Crec que l'asfixiant s'embolica en paper absorbent. Per tant, així la disposició sempre queda anul·lada.
Els éssers humans ens assemblem als ramats; a qui amb força i voluntat en surt li diuen «ovella negra». Entenc que és més fàcil ser un més que ser un mateix... On va a parar! Els cançoners populars, ja saben, estan plens de tornades.
En res comença el que anomenen «la nova normalitat». Per a la majoria, serà el mateix que era, però amb mascareta. Aviat oblidarem les respostes codificades que ens vam donar a nosaltres mateixos durant el confinament. Sí, tots vam respondre a la realitat amb ànsies de somnis i desitjos, però ja veuen: al final s'han quedat en no-res. La temporalitat és el que té, redueix el temps a estona, i tot s'impregna de les conseqüències momentànies, però (opinió subjectiva) al costat del temporal (ja ho veuen) res transcendeix.
