18 de juny de 2020
18.06.2020
Diari de Girona

L anell

18.06.2020 | 06:00
L anell

Quan va començar el confinament vaig tornar-me a posar l'anell. No vam tornar-nos a casar però vaig tornar-me'l a posar. Mossèn Ballarín deia que els anells són un recordatori del compromís «però espero que no necessitis veure'l per recordar-te'n». Ja no vivim junts. Més que recordar-me del compromís volia subratllar-lo. D'alguna manera exhibir-lo, davant teu i la nostra filla. La convivència és difícil i estimar-se no sempre és suficient. Però més enllà de les dificultats i les desfetes continuo sent el sentinella insomne de les nostres promeses. Aquest anell d'or rosa, aquests dies d'estranyesa i tancament, aquest amor esquerdat, embrutit, però malgrat tot, amor, compromís, els anys acumulats tenint cura de nosaltres, el que et vaig prometre validat encara que sigui amb torpesa, sense saber-ne.
Aquesta incomprensió de vegades frustrant, decebedora. Aquests crits i després el llarg silenci. Aquest trobar-se al bell mig d'enlloc, i saber que no hi ha solució. Però sempre torna l'onada, innocent d'escuma que creix i es retira, com si fos sempre la primera platja. No recordo el dia que vaig treure'm l'anell però quan me'l vaig tornar a posar encara al dit hi duia la marca que tres anys no havien esborrat, com si tot el que hem anat vivint des de llavors s'hi hagués anat dipositant. No puc negar-te que de vegades em perdo, que de vegades em costa, que m'esgota no trobar la forma de parlar-te perquè entenguis des d'on visc i «com t'ho podria dir, perquè et fos senzill, i fos veritat». No et nego que de vegades em mareja donar voltes i més voltes sobre la mateixa sensació, sabent que per molt que fem, les coses canviaran ben poc. Suposo que tu deus pensar el mateix de mi, i que hi ha dies que tampoc no saps exactament què estàs fent.
Però després arriba la nit, les hores més reposades de la nit, i les cançons que escolto amb el finestral obert i l'aire més fresc, la llum de l'espelma, i aleshores entenc que aquest és el meu camí i el que fa que les altres estones de goig tinguin sentit. Tu de vegades t'enfades quan t'ho dic, perquè creus que és poc amorós: però sí, ets el meu deure, la meva obligació. Per descomptat que t'estimo, però si no t'estimés tant, continuaries sent la promesa que vaig fer davant del món i davant de Déu, la mare de la meva filla, la filla dels teus pares, tretze anys de la meva vida que són la meva vida i no una línia que es pugui esborrar com qui de vol dir-ho en altres paraules.
Ara ningú no creu que haver promès una cosa sigui important. Jo crec que és important. Ara ningú no creu que calgui sacrificar-se fins i tot en el desamor per preservar l'amor, però és el que jo sempre he pensat. Preservar l'amor i les estructures de l'amor. Subrtallar el compromís en el temps en què la Humanitat s'ha humiliat de la manera més mesquina tancant-se a casa quan tenia un problema. Jo no m'he tancat: ni a la vida ni a tu, ni al que vaig prometre ni al que he estimat i encara estimo. Aquest anell són totes les portes obertes, la tensió entre la llum que propago i la llum que dec, la ferida estesa al sol, el dolor sense dissimular, la pau d'un home estirat en la imperfecció de la veritat.
Massa crits, massa vidres trencats, massa incomprensió forçada per dos caràcters poc pràctics. Però sempre més passió, sempre més esperança, sempre més decidir el que visc i el que soc contra la intempèrie de qualsevol ventada. Sempre més força que circumstàncies. Sempre més talent que la Terra automàtica. Sempre més metàfores que natura morta. De vegades veig el que soc capaç de fer i m'espanto. De vegades contemplo com si fos un altre el meu propi espectacle i em pregunto com et deus sentir. Després m'adormo i quan el dia torna a començar necessito concentrar-me en l'escenari per alçar el decorat, perquè no trontolli el fràgil equilibri del món, perquè et puguis continuar queixant i culpant-me i tot continuï al seu lloc.
M'agrada viure així. L'alegria és el meu do i preferiria riure més estona, però sense fer el que sé que he de fer no podria estar content i em perseguiria sempre una ombra. M'agrada que aquests siguin els meus sentiments, perquè sé qui soc quan em veig al mirall, i sé què dir-me, i sé què puc esperar de mi mateix, encara que de vegades no sigui gran cosa.
També t'hi veig a tu. No ets una càrrega, tot i que de vegades podries posar-m'ho més fàcil. Si fossis una càrrega també et carregaria, perquè és així com vaig aprendre a viure. En les nits més solitàries creuava tot sol la ciutat i l'anell resplendia en tota la meva intenció mentre un món atrofiat de benestar, socialista i covard, s'amagava i teníem por els uns dels altres. Era l'esplendor del meu compromís amb tu, i també amb la vida, amb la joia de viure, amb el goig de ser ciutadans lliures, amb el que queda de les promeses quan el temps passa i els sentiments s'esquincen, i molta gent creu que ja no importa i jo és l'espasa que he triat per travessar la fosca.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit