En Josep Maria Loperena, advocat i col·lega columnista en aquestes pàgines, és un home amb coratge. Cal tenir molt valor per acusar de plagi la Pilar Rahola. A mi, si una cosa em faria vergonya en aquesta vida, seria anunciar públicament que soc el veritable autor del que passa per ser una novel·leta de Pilar Rahola, no tinc per què carregar amb culpes alienes. Ho amagaria per sempre, no m'agrada ser la riota de ningú ni aspiro a ser repudiat per la família.

- Us heu assabentat de l'última? El llibre aquell de la Pilar Rahola, en realitat el va escriure l'Albert Soler- i vinga a aguantar mirades sornegueres pel carrer. Un es construeix amb el temps una reputació de persona mínimament alfabetitzada, i se li pot esvair en un moment.

Més comprensible seria que fos la mateixa Rahola qui, després de perpetrar cada nou llibre, es volgués treure les culpes de sobre, dient que ella no n'és la responsable, que únicament es va limitar a copiar el que havia escrit un altre, que quina culpa en té ella que costi tant trobar alguna novel·la mig passable per plagiar. Però que sigui en Loperena qui ho admeti, així, sense rubor ni càrrec de consciència, és inexplicable. Tret que hi hagi hagut una contraprestació econòmica per part de la marquesa de Cadaqués, però molt onerosa hauria de ser perquè algú admetés ser l'autor d'un atemptat així contra la literatura. En Loperena sabrà.

Una vegada la vaig entrevistar, a la Rahola dic, amb motiu d'algun llibre que acabava de posar en circulació, no em preguntin quin perquè tots són iguals. Abans que jo pogués començar, em va preguntar si havia llegit la seva novel·la. Ho vaig prendre per una broma, convençut com estic que ningú ha llegit mai una novel·la de Pilar Rahola, no almenys fins més enllà de les vint primeres pàgines, no almenys sense amenaces pel mig, no almenys si no ets el seu marit i així et deixa de donar la tabarra. O potser no era una broma, i el que volia, pobra dona, era felicitar-me efusivament per haver sigut el primer i, de passada, esbrinar com ho havia aconseguit, si n'arrossegava seqüeles, en fi, dubtes comprensibles. El cas és que va poder més la meva honradesa, i vaig confessar que no l'havia llegit. En mala hora. Es va passar l'entrevista rondinant i tirant-me en cara que no havia «fet els deures» (sic), com una vella institutriu, fins i tot vaig témer que em posés deures per a l'estiu que -horror- tindrien a veure amb lectures de la seva, ehem, obra.

Que L'espia del Ritz sigui un plagi o no, no té cap importància, ja que si l'ha escrit la Rahola, és infumable, i si no l'ha escrit ella, haurà de semblar que l'ha escrit i serà infumable per dissimular. Mentre continuï escrivint amb el talent que li coneixem, ningú sospitarà, els problemes els tindrà si mai publica un llibre que tingui, no ho sé, un paràgraf que es pugui llegir sense que caigui tot el volum de les mans. Jo estic per creure-la, per admetre que L'espia del Ritz, ja des del seu originalíssim títol, és obra realment d'ella, ni que sigui perquè no ha de ser fàcil trobar novel·la tan dolenta que pugui passar per una autèntica Rahola.

Posats a plagiar, jo plagiaré Cioran per reconèixer que no tot és dolent en Pilar Rahola: és l'autora ideal per aprendre a escriure a màquina, perquè no et molesta el sentit del text.