23 de juliol de 2020
23.07.2020
Diari de Girona

Però, de què parlen?

23.07.2020 | 00:30
Però, de què parlen?

Fa set anys que l'Ajuntament de Girona va comprar el «Fons d'art Santos Torroella». La decisió és presa amb 11 vots a favor, 11 vots en contra, un empat que resol l'alcalde Puigdemont, que amb el seu vot decideix el «sí» definitiu. La compra d'aquell fons d'art va costar 4 milions d'euros, i el seu destí per ser exposat era la Casa Pastors, a la plaça de la Catedral, antic edifici del Palau de Justícia, que s'hauria de reformar en profunditat. El projecte d'arquitecte ja s'ha realitzat. El mateix edifici, immens i emblemàtic, seria seu d'un Museu d'Art Contemporani de Girona. Durant aquest anys transcorreguts també ja s'ha anat pagant l'adquisició del citat Fons Santos Torroella, i els terminis ja s'han complert, satisfactòriament. Però últimament un ple municipal de Girona (dia 13-7-20) ha aprovat suspendre el projecte del Museu, destinant el seu pressupost a uns altres usos.

Per començar, la ciutadania té dret a saber quines peces o obres constitueixen el Fons Santos Torroella, detalls, firmes, història, mèrits, valoracions artístiques. La pregunta és justificada: però, de què parlen?

Molt dissortadament a Girona es recorda el cas del «Xalet Tarrús», una època de plets, tensions i números gruixuts que els gironins vam acabar pagant; i quan anàvem, carrer de la Rutlla amunt, a veure «el cos del delicte» només hi vèiem una embardissada de deshonor i de vergonya. La pregunta, però, de què parlen? Ens ve de lluny. Els gironins estem escaldats i se'ns manté ignorants.

Fa temps havíem viscut moments de bon recordar, a Girona. Per exemple, als anys vuitanta es va tenir el goig de veure que als carrers i parcs s'anaven plantant molts arbres que no coneixíem i varen millorar sensiblement l'estètica de la ciutat; i per informar degudament la ciutadania es va fer d'una manera molt simpàtica: per Fires del 1987 es va publicar l'àlbum de cromos «Els arbres de Girona», amb imatge i notícia de les 73 varietats que teníem. Posats a mirar positivament, un altre bon moment és el memorable rebombori informatiu referent a la Devesa que va liderar l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona, any 1976.

Una ciutat serà participada o no serà. El goig de pertànyer a una comunitat, sentir-se'n part, peça, engranatge –en fi, ciutadà– porta un desig de saber, d'estar informat, de ser alguna cosa més que «contribuent»; i comporta que els poders s'obrin a donar informació, que ha de ser treball permanent i pacient, perquè la ciutadania potser es resignaria a ser espectadora, passiva i sotmesa. El Fons Santos Torroella es mereix molta atenció. Els experts sabran escollir el mètode de la comunicació efectiva, conferència, taula rodona, editar un llibret, un debat , fer una exposició... ( que n'és d'enyorada aquella Sala Municipal de la rambla de la Llibertat!). I no val a dir que ja es penjarà a les xarxes perquè aquests temes volen calidesa i, sobretot, donar la cara.

Tota educació comença per fer fàcil el fet de comunicar-se, instruir, informar clarament. Ha d'haver-hi especialistes en pedagogia cultural, amb l'objectiu d'apropar-se a allò que quan els antics parlaven d'una ciutat ideal deien que era «per fer més gentil la vida en el món». Girona ostenta el títol de Ciutat Educadora i això hauria d'obligar molt, esbatanar tota informació d'allò que passa i d'allò que es desitja, per difícil que sigui, com sembla que aquest és el cas del Fons Santos Torroella.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook