Un dirigent d'UGT deia dilluns en públic «pocavergonyes» genèricament a països com Holanda o Àustria, per negar-se a sacrificar la seva correcta executòria pressupostària en nom d'Espanya. L'apel·lació al desvergonyiment aporta una altra prova de l'altura del debat polític nacional, però és significativa abans de res per traslladar una qüestió econòmica a les tornades del sainet moralitzant. La «frugalitat», que s'hauria d'entendre com una virtut en temps de pandèmia, passa a constituir un vici horrible. Des de la lògica dels gentilhomes que segueix imperant al sud dels Pirineus, sorprèn la facilitat amb la qual el país patriòtic per excel·lència cedeix la seva sobirania. Cobrant, és clar.
Europa rescata Espanya de nou, com cada dècada. A la penúltima oportunitat es va deure al pèssim funcionament de les institucions financeres, ara es compensa una sanitat pitjor que tercermundista, atès que els resultats contra el coronavirus han empitjorat notablement a Vietnam. En cap moment ha sorgit l'orgull dels terços de Flandes, la decisió de sortir del desastre pels propis mitjans. Un país que no pinta res en investigació ni innovació s'ha limitat a col·locar el platet per rebre una gegantina almoina dels països «pocavergonyes». Aquesta vegada ni tan sols es comparteix l'exclusió amb Grècia, Irlanda o Portugal, que han donat una lliçó sanitària al seu acompanyant en els PIGS.
El Govern celebra que el nou rescat no imposi condicions. No és un triomf espanyol, sinó una altra lliçó de pragmatisme de la Unió. Per a què acumular exigències cap a un soci que ni tan sols intentarà complir-les, perquè dedica més energia a combatre independències fantasmagòriques que a corregir la seva dependència radical d'altres estats. Malgrat les precisions europees, Espanya no necessita millorar mentre no li faci vergonya demanar.
