Des que la Generalitat va passar la pilota a la gent amb un «tot això de la covid-19 depèn de vosaltres», pels carrers de pobles i ciutats de Catalunya hi passegen dues grans tipologies de persones: les de sempre i els nous policies. Els primers fan el que poden; els segons, més del que els pertoca.

Els uns, humans imperfectes, s'equivoquen, tenen mala memòria, han de tornar a casa a prendre la mascareta que s'han oblidat i, a aquestes altures del desastre, encara tenen la temptació d'encaixar mans i fer abraçades, com havien fet tota la vida.

Els altres, amb expedients vitals immaculats, responsables, perfectes, no fallen mai i encara tenen temps per salvar la resta del risc de misèria moral: «On vas amb la mascareta mal posada, desgraciat/da? Vergonya».

La covid-19, a banda de moltes lliçons magistrals (que no aprendrem perquè som i serem així), ha fet aflorar el policia que duia ben endins una multitud fins i tot superior en nombre a la que els últims anys s'ha dedicat a assenyalar els catalans bons i dolents, en funció de si eren republicans de pacotilla o no.

L'exèrcit de la nova moral no perdona la condició humana, que va lligada a l'error i al descuit i, després de fer judicis sumaríssims i dictar sentències contra els infidels de la pàtria en nom del poder que els ha traspassat el (des)govern se'n van al bar, a la terrassa o al restaurant i es treuen les màscares -la quirúrgica i la de policia- i compateixen taula, beure i menjar i per tant escopits, bavalles i microbis i virus varis amb els congèneres de la placa de plàstic lluent de basar xinès.

Són la nova autoritat de la nova normalitat i poden fer allò que els roti, que per això són perfectes i la resta, una colla de desgraciats/des. S'han apoderat de la nova veritat i saben, perquè ho saben tot, que George Orwell s'equivocava quan afirmava que «l'important no és mantenir-se viu sinó mantenir-se humà».