Superflu demostrar que els ministres de Podem superen àmpliament en quantitat d'insults rebuts els seus col·legues del PSOE. Es tracta d'un comportament encomiable, perquè només des de l'insult pot aconseguir-se la puresa en el retrat de la tropa descamisada. La perplexitat sorgeix en afermar la quantitat amb la qualitat, per confirmar que poc que costa posar morats als ídem. Fins a la gossada més desmandada es frena abans de dir-los pocavergonyes o indecents a ministres com Ábalos o Celaá. No obstant això, aquestes imprecacions els encaixen com un guant a Pablo Iglesias o Irene Montero.
Als que lamenten la desintegració del Govern en un fangar anarcosindicalista, els consolarà saber que en l'executiu també hi ha classes. Els autors del protocol insistiran que els ministres són insultats en la lògica proporció inversa a la seva vàlua. No obstant això, tampoc s'anota cap assoliment concret dels exempts. Si Reyes Maroto fos una ministra de Podem, aquesta setmana hauria disparat els sismògrafs, per una negociació en què només ha faltat que Londres ens bombardegés. Per no parlar de la solemne entronització d'una Nadia Calviño que no només ha protagonitzat el fracàs més sonat de la legislatura, sinó que a sobre pretenia culpar els que s'han negat a votar-la a la Unió Europea.
Els insultants solen oblidar que el PSOE no podria governar en cap cas sense Podem, però ja se sap que els gossos guardians de la democràcia no atenen foteses com l'aritmètica. En el seu penúltim favor a la unitat nacional, el partit de Pablo Iglesias polaritza els insults que en altres circumstàncies danyarien al gabinet en ple. Sánchez estaria pres d'uns ferotges estalinistes, que li impedirien complir amb l'ultraliberalisme forçós a La Moncloa. En fi, tots els insults a Podem són certs, i també demostren la necessitat de l'existència de Podem.
