El verb confinar té connotacions sinistres. Es confina en un manicomi les persones que pateixen trastorns mentals i la conducta pot convertir-se en perillosa. Es confina en un gueto (com el gueto de Varsòvia tancat pels nazis) les persones que es consideren indignes de ser tractades com a éssers humans. O es confina en un camp de concentració -o de reeducació- a totes les persones que es consideren perilloses i que per això mateix ja no tenen dret a barrejar-se amb les altres: delinqüents, dones que no respecten la moral, enemics de la pàtria, traïdors, dissidents polítics, subversius, immigrants clandestins, rebels, sabotejadors... Ningú, per descomptat, associa el verb «confinar» amb una experiència divertida o agradable. Per això resulta tan estrany que una època com la nostra, tan favorable a les mentides i als eufemismes, no hagi trobat un altre verb molt més enganyós per descriure la situació que ara mateix estan vivint molts ciutadans de Madrid i altres indrets: el confinament en el seu propi barri, la tancada que ja vam viure durant tres llargs mesos de febrer a maig de l'any 2020, Any de la Rata segons l'horòscop xinès.
El confinament que vam viure a Espanya, per cert, va ser un dels més durs i dels més llargs del món. I cosa curiosa, gairebé tothom ho va acceptar amb extraordinària resignació. En un país amb fama de rebel i ingovernable, amb prou feines hi va haver resistència ni sabotatges. I en un país amb fama -sempre merescuda- de polititzar-ho tot, des de la vida quotidiana a les cròniques de societat, tampoc hi va haver manifestacions ni protestes, a part de les cassolades dels idiotes de sempre (uns contra la monarquia i altres contra el Govern). I en canvi, hi va haver aplaudiments als balcons, i aquests aplaudiments van ser majoritaris al principi, i entusiastes, i sincers, encara que poc a poc van anar perdent intensitat. Jo vaig sortir a aplaudir amb fervor al principi, en les fredes tardes de març, i em trobava amb un munt de famílies pujades al terrat o abocades a la balconada, i gent que posava música i ballava i somreia, i pel carrer surava aquesta rara unanimitat que es percep molt poques vegades a la vida. Un dels dies més bonics va ser quan vam veure sortir els empleats del supermercat de la cantonada, i de sobte tots vàrem redoblar els aplaudiments des dels balcons i les finestres, i els empleats -ells i elles, tan esgotats que gairebé no podien caminar- ens van respondre amb els seus aplaudiments des del carrer.
Aquest dia va suposar el clímax del nostre entusiasme, però a poc a poc els ànims van començar a flaquejar al nostre carrer. Suposo que els veïns vam començar a adonar-nos que el Govern central ens estava fent servir com a comparses de la seva política propagandística. No calia ser gaire llest, perquè la manipulació era tan vergonyosa -sobretot en els informatius de TVE i en altres cadenes de televisió- que resultava evident que el Govern de Pedro Sánchez s'apropiava d'aquests aplaudiments, que anaven destinats als metges i sanitaris i treballadors de supermercats, per convertir-los en aplaudiments dirigits cap a la seva pròpia política, en general megalomaníaca i purament oportunista (Sánchez és el polític més narcisista d'aquesta època descaradament narcisista, i potser aquí radiqui el secret del seu èxit). I així, a poc a poc, l'entusiasme dels aplaudiments als balcons es va anar refredant per complet. I quan va arribar el mes de maig, ja només aplaudien els més fanàtics o els més il·lusos (si és que es pot diferenciar els uns dels altres).
Què passarà ara que s'han tornat a imposar confinaments parcials, com els de Madrid i altres indrets? Ningú ho sap. Per descomptat, la situació econòmica -i moral- de la gent no és en absolut comparable, perquè el confinament del març es va viure com una estranya concessió de vacances anticipades, mentre que ara la majoria de ciutadans estan molt preocupats per la situació econòmica i la ruïna incipient. De moment, ni un sol confinat -que sapiguem- ha sortit al balcó a aplaudir a ningú, i tot sembla que es tornarà a contaminar -fidels al patró hispànic- per la manipulació política més desvergonyida. Els que a Madrid es manifesten contra el confinament imposat per Isabel Díaz Ayuso no saben -o prefereixen no saber- que els seus han imposat el mateix confinament -segregador i classista, com diuen ells- en alguns barris humils de Palma, per exemple, habitats majoritàriament per immigrants. Si fóssim un país intel·ligent -no ho som- procuraríem deixar els enfrontaments polítics per a un altre moment, perquè una pandèmia i una hecatombe econòmica no són els millors moments per enfangar en batalletes ideològiques. Per descomptat, no ho farem. I ara, en comptes d'aplaudir, ens dedicarem a insultar i a cridar tot el que puguem. I que Déu ens assisteixi.
