'11 de setembre es van difondre a la pàgina web de la Confederació Sindical Internacional els resultats de l'Enquesta mundial 2020, juntament amb una bona síntesi d'aquests en l'article «L'Enquesta Mundial de la CSI 2020 revela la urgent necessitat de reparar el contracte Social». No tinc coneixement que hagi estat objecte d'atenció en els mitjans de comunicació i xarxes socials, probablement perquè no s'inclou a Espanya entre els països on es va dur a terme l'enquesta, encara que també pot ser pels intensos debats que hi ha al nostre país sobre com abordar la greu crisi econòmica i la dedicació gairebé exclusiva dels agents socials a negociar, juntament amb el govern, assumptes com la regulació del treball a distància, i en quines condicions i per quins sectors i empreses, dels expedients de regulació temporal d'ocupació, els tan coneguts (sens dubte de manera no desitjada per moltes empreses i els seus treballadors i treballadores) ERTOs.

Atès que la crisi sanitària que vivim és d'abast mundial, i les devastadores conseqüències econòmiques i socials que està tenint també ho són, el coneixement de com viuen les i els treballadors els problemes que els afecten tant en la seva vida laboral com en tant que ciutadans i ciutadanes em sembla que és d'extraordinària importància, i per això és altament recomanable la lectura dels resultats de l'Enquesta Mundial 2020, que és continuació de les ja realitzades en 2012, 2013, 2014 i 2017.

Cal destacar que l'enquesta es va dur a terme entre el 12 de febrer i el 9 de març d'aquest any, és a dir, just abans de la declaració per l'Organització Mundial de la Salut de la consideració de la COVID-19 com a pandèmia, i s'ha d'afegir que durant els mesos posteriors la CSI ha anat realitzant periòdiques enquestes sobre com afectava la crisi els treballadors i treballadores. A la nota de premsa en la qual es recullen els principals resultats de l'enquesta 2020, tenim coneixement dels 16 països enquestats, amb un total de 3.100 milions de persones majors de 18 anys, que representen el 56% de la població mundial: Alemanya, Argentina, Bèlgica, Brasil, Bulgària, Canadà, Xina, Xile, Corea del Sud, Estats Units, França, Índia, Japó, Regne Unit, Rússia i Sud-àfrica.

Es posa de manifest que «realitzada abans de la propagació de la COVID-19, l'Enquesta Mundial de la CSI 2020 aporta una desoladora imatge d'un món precari on predominen l'ansietat respecte a la feina i la manca de confiança en els governs, a més d'una clara demanda per part de la majoria i la població reclamant un canvi», i que els seus resultats «constitueixen un advertiment que els governs hauran de treballar amb els sindicats i amb la societat civil per assegurar que els seus plans de recuperació creen confiança i resiliència». Molt dura és la valoració realitzada per Sharan Burrow, secretària general de la CSI, per a qui «les conseqüències econòmiques de la pandèmia de COVID-19 se sumen a una crisi preexistent de baixos salaris i llocs de treball insegurs. Una de cada dues persones no compta amb un matalàs financer i no és capaç d'estalviar per fer front a futures dificultats, depenent de cada paga per sobreviure. Sense estalvis o en no disposar d'una xarxa de seguretat, milions de persones van afrontar la pandèmia havent de triar entre seguir treballant o morir-se de gana».

La CSI constata la necessitat de prendre en consideració els resultats facilitats per l'enquesta per seguir avançant en les tres campanyes que té en marxa, que aborden la democràcia i la responsabilitat dels governs, un nou contracte social, i l'adaptació dels treballs al clima i a l'ocupació amb una transició justa, «a fi i efecte d'intentar donar un canvi a la situació que vivim» i relegar al passat» (tasca hercúlia, sens dubte, al meu parer i que no ha de merèixer més que l'aplaudiment) «les fissures que han creat ja enormes desigualtats d'ingressos, racials i de gènere, la desintegració d'un mercat de treball regulat, una emergència climàtica i el creixement desbocat de monopolis globals i una cobdícia corporativa sense fre -que està ocasionant gran part del caos i la incertesa dels nostres dies».

El títol del resum executiu de l'enquesta deixa ben clara la preocupació ja manifestada en les referències realitzades amb anterioritat: «Un món en situació precària i a la vora del col·lapse», que porta a la memòria l'extraordinària sèrie El col·lapse, a la plataforma Filmin, que retrata, i tant de bo es quedi en una ficció, com pot esfondrar tot una societat davant d'una crisi com la que vivim. S'afirma de manera contundent que «el contracte social s'ha trencat», sent una de les raons, i per descomptat no la menys poderosa, que una de cada dues persones enquestades no comptava amb un matalàs financer, i que no era capaç d'estalviar per fer front a futures dificultats, vivint ja «al dia», o el que és el mateix «depenent de cada paga per sobreviure». Més preocupant encara, en perspectiva de futur i pensant en com viu, i pateix, la crisi actual la joventut, és que el 42% de les persones enquestades pensava que «la propera generació té poques probabilitats de trobar una ocupació digna».

Em sembla important («mai no és tard si la dita és bona», encara que no es pugui aplicar el refrany als que van patir en carn pròpia la decisions anteriors) que en l'informe es manifesti la necessitat de «no cometre els mateixos errors que en recessions anteriors» i que es destaqui la necessitat de seguir prestant «suport fiscal, financer i d'un altre tipus en la fase actual de la recuperació i durant 2021». Tesi semblant va ser la defensada per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, en el discurs sobre l'Estat de la Unió pronunciat al Parlament Europeu el 16 de setembre, en què va afirmar contundentment que «està clar que no és el moment de retirar l'ajuda», ja que les nostres economies necessiten un suport polític continu i caldrà trobar un delicat equilibri entre la prestació de suport financer i la garantia de sostenibilitat pressupostària».

S'afirma en l'Enquesta que hi ha «ansietat global pel que fa al món de la feina», i una dada d'especial interès és la preocupació per la pèrdua del lloc de treball, unit a la mala situació econòmica del seu país i la preocupació per la poca influència que té la població treballadora sobre la presa de decisions que l'afecten directament, mentre que és molt superior, i no sorprèn després aquesta apreciació, la influència del món empresarial.

Finalment, per a una persona, com és el meu cas, que opera en l'àmbit de les relacions de treball i que té com a eix principal de la seva activitat l'estudi de la normativa laboral i de seguretat social, i per descomptat de la seva efectiva aplicació, és satisfactori comprovar els resultats de l'enquesta pel que fa a la valoració positiva que es realitza d'aquesta normativa i de l'actuació de les organitzacions sindicals en la defensa dels interessos de les persones treballadores, sense que hi hagi diferències rellevants pel que fa als percentatges segons el grup d'edat i el gènere.