Entre les cites precises del jutge nord-americà Oliver Wendell Holmes, sobresurt la seva proclamació que «m´agrada pagar impostos, perquè amb ells compro civilització». Sota aquest criteri entusiasta, queda clar que Joan Carles I no inverteix en les accions de la societat o marca Espanya que s´adquireixen tributant. El monarca mostra una escassa confiança en l´empresa estatal, potser perquè la va presidir durant quaranta anys i coneix el seu valor real. Sense llevar-li un àtom d´excel·lència, es converteix així en el primer rei anarquista, que desitja estrangular l´Estat pel procediment infalible de negar-li el finançament.

Es recorda ampul·losament que la Constitució està subscrita pel poble espanyol que la va votar, però té la signatura concreta de Joan Carles Rei, estampada davant del seu fill. A continuació, l´empresari per delegació del projecte nacional es nega a invertir les quantitats a què està obligat per les lleis que ha aprovat en persona. La falsedat documental seria flagrant si no vingués empitjorada pel pitjor crim que pot cometre contra l´Estat, i que consisteix a no pagar-lo. Des de Weber, el poder estatal resideix en la por dels veïns, que així li concedeixen aquesta envergadura. Aquesta institució pot resistir pandèmies o fins i tot assassinats en el seu si, però mai sobreviurà amb les arques buides, potser buidades pels seus màxims representants.

Els militars obsessionats amb els filoetarres i els independentistes no dipositen la menor atenció en els contribuents que paguen les seves folgades jubilacions, almenys en comparació amb els sous d´incorporació al mercat laboral. Un votant d´ERC o de Bildu que abona religiosament els impostos, contribueix a l´Estat que no reconeix amb més solidesa que els autors de discursos engolats que simultàniament cisen a Hisenda. La civilització no és un article molt cotitzat per aquests ravals, estimat Holmes.