Passen els mesos i continua expandint-se la pandèmia de la covid-19 per tots els racons del planeta. Allà cap al mes de març, quan es van anunciar un confinament de quinze dies, ens vam endinsar en un món pràcticament desconegut i amb situacions que mai havíem viscut. Vam arribar a sentir que era un virus que difícilment ens arribaria aquí i que si ho feia seria de manera totalment testimonial. Vèiem per televisió les imatges d´Itàlia amb aquells camions militars transportant fèretres i ens fèiem creus de la dimensió que adquiria aquell virus. Escoltàvem els polítics amb un cert recel. Sort en tenim de la ciència i els científics, perquè si fos per la humanitat ja hauríem desaparegut com a espècie. Em fa autèntica fredor sentir expressions com «és que ens tenen tancats...» o «és que no ens deixen sortir». No ens castiguen quan ens diuen que hem d´estar confinats. No és un càstig. És el que els científics determinen que s´ha de fer per evitar contagiar-nos. Si fos per les conductes irresponsables i incíviques de molts humans, com per exemple els que trenquen el confinament per a anar a la segona residència, els que no porten mascareta o els que no es volen vacunar, no tindríem cap mena d´esperança. Per sort, sempre, ens quedarà la ciència.
