25 de gener de 2021
25.01.2021
Diari de Girona

Models mentals cristians suspectes de paganisme (i II)

25.01.2021 | 00:07
Models mentals cristians suspectes de paganisme (i II)

En l'article anterior oferia alguns conceptes de la més prístina teologia cristiana que devem a les epístoles de Pau de Tars, però que hem interpretat força malament a partir del llibre d'Anselm de Canterbury Cur Deus homo (1097), que suggeria que Déu s'havia de fer home perquè la humanitat l'hauria ofès infinitament amb la seva desobediència i sols un altre ésser infinit podia rescabalar-nos de la nostra ofensa. Hi deia que Anselm s'havia fet una imatge de Déu com si fos un director bancari que exigeix les demores amb interessos i que Pau havia estat molt mal interpretat, entre altres coses, perquè ell es mirava les coses a brau passat, amb ulleres postpasquals, que era l'única manera de poder relacionar en les seves explicacions l'actitud de Déu amb la generositat del Fill, com si hagués hagut de servir-se'n com a víctima propiciatòria. I no. Afirmava que era un model mental pagà concebre que la crucifixió de Jesús fos voluntat de Déu o entrés en el seu designi com una mena de pla enrevessat. Per a Pau, Jesús Crucificat era el mateix Jesús enaltit o Ressuscitat per Déu, primícia de la resurrecció de tots.

També prometia donar una nova interpretació dels conceptes que Pau baralla i que podem trobar a la carta als romans, la seva darrera, escrita des de Corint l'any 54. Així, a Rm 3,22-25, un sumari-clímax dels tres primers capítols de la carta, diu: Per la fe en Jesucrist, Déu dona la seva justícia a tots els qui creuen, sense fer cap distinció, ja que tots havien pecat i vivien privats de la glòria de Déu. Ara, però, Déu els fa justos purament [com un do] per gràcia, en virtut de la redempció realitzada per Jesucrist. Déu ha decidit que Jesucrist, amb la seva sang, fos l'instrument de perdó [Déu presentà Jesucrist com un sacrifici d'expiació per la seva sang] per mitjà de la fe; ha mostrat així la seva justícia salvadora, ja que ha anat perdonant els pecats comesos en el passat...

Sembla un llenguatge abstrús, però ben analitzat no ho és gens. Ja vam veure que no entrava pas en cap pla de Déu la crucifixió de Jesús (Déu ni decidí res d'això ni el presentà com a sacrifici expiatori, segons la versió alternativa entre claudàtors). Altrament –Pau sap de què parla–, l'expressió instrument de perdó tradueix el mot que designa la coberta o propiciatori de l'arca de l'aliança, de l'Antic Testament, aspergida pel gran sacerdot amb sang d'un anyell sacrificat en senyal de purificació de tots els pecats d'Israel (Lv 16,14-16). Del binomi fe-justícia (justos) cal entendre que Déu ens fa justos per la fe (una fe-amb-obres que no s'oposa a una fe-sense-obres, que ja no seria fe perquè les obres en són el termòmetre, sinó a unes obres-sense-fe), entenent per fe, no un simple consentiment teòric a alguna proposició, sinó, com vam dir, a un canvi d'identitat –viure en el Crist Crucificat i Ressuscitat–, que suposa un trasplantament d'Esperit que ens engatja per pugnar contra aquest món vell ple d'injustícies a favor d'un món nou, una nova creació (el Regne). I que tot aquest blanqueig del que som se'ns dona no pas per cap mèrit nostre, sinó gratuïtament, com un do o favor de l'amorosa voluntat de Déu (que això vol dir gràcia). Aquesta graciosa justificació per la fe s'esdevé mitjançant («en virtut de», segons el text) la redempció, acció o efecte de redimir. Inicialment «redimir» equivalia a obtenir l'alliberament d'un captiu pagant un preu de rescat –una paraula que trobarem a Mc 10,45 i Mt 20,28 i també empra Pau en d'altres llocs (a 1Co 6,20; 7,23 diu que han estat «comprats pagant un preu»)– o bé oferint-se en ?captivitat en lloc seu (els mercedaris). Durant segles la redempció s'entenia com a perdó dels pecats. Però ni en la Bíblia ni en Pau es refereix a aquest fet, sinó que més aviat es tracta d'una metàfora sobre l'alliberament (de l'esclavitud d'Egipte, del tarannà d'aquest món). «Redempció», doncs, avui vol dir alliberament d'una vida d'esclavitud lligada a un món d'injustícies i opressions que cal canviar.

Pau també diu que Jesucrist morí per nosaltres (2Co 5,15; Rm 5,6) i ho lliga al terme sacrifici vicari d'expiació. Començant pel final, expiar, segons defineix el DIEC, que està encomanat de religiositat, seria «rescabalar Déu (d'una culpa) mitjançant un sacrifici personal o una cerimònia religiosa específica». Valga'm Déu val la manca de neutralitat del Diccionari! «Expiar» seria reparar o compensar alguna pèrdua soferta. I no. L'expiació pressuposa una consciència de separació o distanciament i cal entendre-la simplement com un mitjà de reconciliació i no pas de compensació. Gaudí volia que el temple de la Sagrada Família, que avui es basteix amb diners dels turistes, fos alçat amb diners dels fidels amb consciència de reconciliació amb Déu; ell parlava de «temple expiatori». Vicari es defineix com la persona que assisteix un superior en les seves funcions i que, en cas d'absència, el substitueix. El fet substitutori és essencial al mot. Per sacrifici s'entén un ritus practicat per les societats premodernes en què s'oferia un do com a víctima (animal o producte de la terra) a un déu per honorar-lo, regraciar-lo, aplacar-lo o demanar-li alguna cosa. L'animal sacrificat es menjava en comú, de manera que l'àpat «re-partit» esdevenia sagrat. L'arrel llatina justament ho subratlla: sacrum facere, «convertir en sagrat». Però morir per un altre i sacrifici són expressions que no impliquen cap idea de substitució. Morir per un altre no vol dir en comptes de l'altre, en substitució de l'altre. La mare que mor per salvar el fill de les flames no ha mort en substitució del fill, sinó que ha donat la vida pel fill. M. Luter King, D. Bonhoefer Òscar Romero van ser assassinats per l'amor que tenien al seu poble, no substituint el seu poble. Pau, quan diu que Jesús mor per nosaltres o com un sacrifici no té pas in mente cap idea de substitució. La crucifixió, doncs, per a Pau, no és cap sacrifici vicari. Ni tan sols quan es parla explícitament de sang. Senzillament Jesús va estar disposat que el crucifiquessin per la seva passió amorosa a canviar el món (per fer créixer el Regne, en mots evangèlics). Justícia salvadora no vol dir altra cosa, en mots d'avui, que Déu, com ja ha fet en el passat, sempre que ens engatgem amb fe a lluitar per un món nou, ens blanqueja en el que som i no té en compte les nostres maldats. Dos biblistes com Borg i Crossan escriuen: «Interpretar la creu de Jesús com un sacrifici vicari és fer mala història (es projecta retrospectivament una concepció de la mort de Jesús que no existia en temps de Pau), mala antropologia i una pèssima teologia» (El primer Pablo, Estella: Verbo Divino, 2009) p.137.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook