Un dels molts efectes de la pandèmia és que ens ha empetitit el món exterior. En tant que menys transitable, més subjecte al que hi podem fer i el que no, ens ha abocat a un recolliment que ens emmiralla a la nostra capacitat per conviure amb nosaltres mateixos. És una tasca feixuga, aquesta: si una cosa caracteritzava la realitat tal com la percebíem fins al març de 2020, era la possibilitat d'improvisar, i amb ella la certesa de poder evadir-nos quan volíem dels nostres mons interiors. Ara, en canvi, resulta gairebé impossible no evocar aquells pensaments que abans ajornàvem sense data fixa. No és necessàriament dolent, però et fa la sensació de no poder escapar-ne. Si, com és el cas, et dediques a escriure, l'evolució d'aquesta vocació s'ha tornat més desigual. Durant el confinament, impossible escriure ni una sola línia que anés més enllà de les obligacions més immediates. Era com si la creativitat també s'hagués reclòs, a l'espera d'un desllorigador que la rescatés de la letargia. Durant les darreres setmanes, amb aquesta mena de provisionalitat contradictòria (ja sabeu, metro sí, poble del costat ni parlar-ne), ha aparegut una nova manera d'enfocar-ho: escriu, que quan tot això passi no tindràs més remei que voltar per no sentir-te d'un altre planeta. La principal contraindicació de posar-t'hi, que ets tu mateix i la teva mandra, s'han conjurat amb l'oportunitat per tornar-te més eficaç. No només passa amb el fet d'escriure o qualsevol exercici creatiu. Sabeu aquelles coses que mai tenies ganes de fer i que tenen a veure amb l'ordre domèstic o la culminació de vells pragmatismes? Doncs ara surten sols, gairebé com si fer-ho permetés accelerar el temps i tancar carpetes empenyés cap a la sortida de l'atzucac. He fet forats a la paret per penjar quadres que portaven mesos esperant torn i he arreglat dissonàncies que semblava que mai no deixarien de persistir. Explores facetes domèstiques que abans donaves per impossibles i acceptes el tedi amb més esportivitat. Sí, la gran pregunta és quan sortirem d'aquest merder, però també el com. Parlem molt de vacunes i dates assenyalades, però molt poc de les devastadores conseqüències emocionals de tot plegat. I com que generalitzar és antipàtic i també erroni, parlaré per mi: emocionalment ja veig ara que la transformació és més severa del que mai m'hauria imaginat. No és que en surti millor ni pitjor, és només que serà diferent, i aquesta consciència és inquietant. Perquè, en tenir més temps per als nostres mons interiors, potser hem descobert que encaixem menys amb l'exterior del que ens pensàvem.