Al marge del caràcter personal, de la circumstància, del context i del misteriós significat que només ell coneix, les declaracions d'Iglesias sobre la democràcia espanyola mereixen una reflexió que fins ara no he vist en els comentaris, d'altra banda massius, que se li han dedicat. Per descomptat, tot el que hem escoltat té sentit, però potser aquests detalls no siguin el més rellevant i obstaculitzin una anàlisi profunda de la situació política en la qual estem instal·lats.

Estem acostumats a la forma de fer política d'Iglesias i comencem a comprendre que necessita d'una projecció pública contínua que li permeti acreditar una capacitat de provocació sense la qual, pel que sembla, no se sent fort. Sap, com qualsevol, que aquesta agitació de l'opinió no es pot confondre amb la genuïna influència política. Ni tan sols és un element necessari d'una pedagogia política, útil sobretot en el cas que, com ell mateix diu, la nostra democràcia hagi de ser millorada. La fixació en aquestes formes de comunicació impactant sembla una pulsió, no un recurs.

Tanmateix, això és una cosa que ja ha descomptat l'opinió pública. Si hi ha pulsió, la circumstància és el de menys. Que aquesta vegada hagi estat una declaració del canceller rus Lavrov, que va comparar la situació del procés amb la qüestió Navalni, oferia una ocasió excepcional perquè Iglesias expliqués què entén per una democràcia de més qualitat, comparant amb serenitat l'espanyola amb la russa. Hauríem après molt amb això, no només d'Iglesias, sinó de política. Això hauria estat un acte pedagògic de valor i hauria mostrat el caràcter gradual de tota qualitat democràtica i els seus elements diferencials.

La qüestió del context electoral és un misteri, doncs no crec que aquest al·legat millorés les prestacions electorals de la formació d'Iglesias, si existeix tal cosa a Catalunya. Amb tot, això ens portaria a especulacions, i permetre-les és la pitjor de les pedagogies polítiques i la més menyspreable de les influències.

Partim d'una dada indiscutible. Una democràcia en la qual el vicepresident del Govern dirigeix crítiques al sistema institucional que l'acull, sembla dotada d'un alt grau de llibertat. Quan aquestes crítiques no són circumstancials, sinó que es dirigeixen al centre mateix de la Constitució, i no són contextuals, sinó programàtiques, llavors resulta clar que hi ha un saludable antidogmatisme institucional. En aquest sentit, la conducta política d'Iglesias reflecteix una Constitució liberal. Aquesta permet que els seus crítics exerceixin el poder i només els imposa que s'atenguin al dret. La pregunta de si Putin permetria a Lavrov dir alguna cosa semblant sobre la constitució russa, ens dona compte d'una diferència central.

Una constitució d'aquesta índole, oberta als canvis que puguin impulsar els que no estan d'acord amb ella si els fan a través del dret, és valuosa en si mateixa. Ara, quan governen partits molt diferents, que mantenen posicions divergents sobre qüestions fonamentals, una constitució d'aquest tipus mostra les seves potencialitats. En aquestes condicions s'hauria de protegir la possibilitat de governs plurals. La nostra democràcia, d'una manera o altra, és millor ara que quan els dos partits clàssics, cada vegada més convergents, feien torns. Per això crec que els actors implicats haurien de preservar la condició de possibilitat d'aquest tipus de governs.

Això implica una especial responsabilitat, ja que obliga a tenir cura no només de la qualitat de la llibertat, segons hem parlat, sinó també d'un element central del bon govern, que és la coordinació de tasques i els acords bàsics. Per això el problema no és l'expressió lliure de diferències, quan són de fons. El decisiu és fer-ho de manera que no es doni la impressió de manca completa de coordinació activa en el Govern. I aquí hi ha la clau. Per això es requereix que hi hagi una suficient diferenciació funcional en els partits de la coalició. I això és el que no existeix en la formació d'Iglesias. La seva gradual concentració de tasques, de poder i de protagonisme, impedeix que al seu costat creixi una figura d'entitat suficient i reconeguda per parlar des del partit sense estar al Govern. Així es paguen les conseqüències dels estrips previs.

En efecte, si en el partit existís una complexitat adequada, seria possible que Unides Podem mantingués les seves posicions doctrinals fonamentals amb nitidesa, mostrant el valor de la llibertat i mantenint la pedagogia del partit, mentre que els membres de Govern podrien defensar els acords assolits, les temporalitzacions i les prioritats. Però Iglesias ha ordenat la seva activitat política d'una manera tal, que ha de fer les dues coses alhora, el que exigeix que el públic adopti una actitud esquizoide per avaluar la seva pròpia dualitat. Això produeix un soroll que disminueix les possibilitats que un govern de coalició sigui una solució acceptable per a molta gent.

Però en el moment en què aquests governs són desitjables, i possiblement necessaris, és una mala política destruir el seu prestigi, eliminar les condicions que els fan possibles i inclinar els votants a retirar-los el seu suport electoral. I això no es neutralitzarà ni amb declaracions que no hi ha problemes en el Govern ni alineant-se com un sol actor després del líder, que d'aquesta manera encara apareix més personalista. Aquesta adequada articulació d'una formació partidista és també una tasca necessària si es vol elevar la qualitat d'una democràcia. Perfeccionar la democràcia amb eines inadequades sol ser complicat.

La declaració d'Iglesias que Espanya és una democràcia imperfecta és legítima i, com suggereix Illa, pot interpretar-se com un anhel de millorar-la. Comparteixo aquesta posició. Però en la qualitat democràtica intervenen molts factors, i la forma d'actuar d'Iglesias suggereix que ell desitja presentar-se com aquest actor ja adequat a aquesta democràcia plena que anhelem. O que ho són els líders del Procés per ser injustament tractats. No obstant això, patir una injustícia no és índex de ser un actor més democràtic.

Aquesta manca d'autocrítica és en si mateixa pròpia d'una mentalitat poc democràtica. La qualitat democràtica més avançada és aquella que permet diferents idees de perfecció, no la representada per un líder que en posseeix una en monopoli exclusiu. També forma en part d'ella un poble assenyat que la decideix i comparteix en un procés històric obert, flexible i sense dogmes.