La dificultat de formar Govern a Catalunya està revelant la vertadera situació del problema i l'índole de la complexitat del procés. Al mateix temps, permet que l'Estat es faci conscient del repte que té obert. El grau del dualisme institucional que està en trànsit de crear-se a Catalunya serà problemàtic, però és indicatiu de les aspiracions del sector independentista. En el límit, aquesta dualitat institucional haurà de fer-se compatible entre si, cosa que no serà fàcil. La conseqüència projectarà sobre l'Estat espanyol una profunda anomalia.

El Consell per la República és un organisme creat a conseqüència del referèndum d'l'1 d'octubre de 2017. Assumeix que el que allà va succeir va ser un acte legal i legítim d'independència, que va resultar proclamada a la declaració unilateral del 27 d'octubre. El Consell té com a tasca «fer plenament efectiu» el que hi va tenir lloc. S'autodefineix com una «institució republicana» i té com a finalitat aconseguir el «reconeixement de la República catalana». En aquest sentit, opera com un representant permanent de l'estat de coses de 2017, moment considerat essencial i irreversible de l'expressió de voluntat política catalana.

Això li concedeix al Consell una «legitimitat originària». Això determina que la seva presidència recaigui de forma essencial en Carles Puigdemont i en els homes i dones de l'exili, ja que es considera que van conquerir el mèrit immarcescible de ser els responsables d'aquell referèndum. El mateix comunicat qualifica el Consell com a «espai estable». Per descomptat, és un eufemisme per dir que ja s'ha separat dels processos electorals de la Generalitat. Aquesta nova institucionalitat no pot estar sotmesa a impugnacions mitjançant eleccions de la totalitat de la ciutadania catalana actual, ja que en el fons la Generalitat no té legitimitat, ja que s'ha vist transferida al Consell per la República.

ERC va acceptar aquest plantejament amb la creació del Consell sense adonar-se d'on es ficava i de com de letal podria ser per a les seves pretensions. Al marge que estigui per sobre de Junts en vots, ara sap que la veritable hegemonia ja la té d'ofici Puigdemont com a president del Consell per la República. Les conseqüències les veu ara Pere Aragonès. Puigdemont està per sobre de qualsevol candidat victoriós de les eleccions i tot aquest regateig al qual assistim té aquest significat: Aragonès serà president de la Generalitat quan i com vulgui el president del Consell per la República. Aquest esdevé en una mena de cap d'Estat davant d'un subordinat administratiu.

La Generalitat espanyola no és la Generalitat, sinó un delegat seu per impedir que l'ocupi l'Estat, no per governar. Per descomptat, un cop afirmat que les eleccions només serveixen per organitzar un cos administratiu, no per renovar la direcció política, el Consell es veu obligat a anar més enllà d'aquesta legitimitat originària. El rellevant d'aquest moviment és que s'expressa com a «legitimitat transversal». El que s'entén per tal és una pluralitat que només concerneix al poble independentista, ara l'únic poble català políticament reconeixible. El Consell és l'òrgan de comunicació i cooperació de l'ANC i Òmnium Cultural, que també estan interessades a fixar la seva presència amb la foto fixa d'aquells èpics dies de 2017. Per descomptat, tampoc es preocupen de la decepció o desmobilització. La transversalitat del Consell és així l'expressió de desig d'eternitzar la intensitat d'aquells dies i, com veurem, de mantenir la dualitat amic/enemic.

Que el Consell estigui dissenyat perquè els resultats de futures eleccions resultin deslegitimats, no vol dir que els detalls favorables de les noves eleccions, com haver assolit el 52% dels vots independentistes, no siguin incorporats a la legitimitat del Consell. És igual que hagi representat la pèrdua de centenars de milers de vots. Aquesta xifra tapona l'argument que recordava que en la legislatura de 2017 no hi havia majoria absoluta al vot de les posicions independentistes.

No s'acaba aquí l'essencialització del que va passar el 2017. Els parlamentaris independentistes de la legislatura gloriosa han establert, com a veritable poder constituent, el reglament per elegir l'Assemblea de representants, que al seu torn elegiran el president del Consell, que és el que nomenarà als membres d'un Govern paral·lel. Això hauria de realitzar-se al juny. Ignoro què passarà quan la dualitat institucional arribi a produir dos governs catalans, sobre el terreny i a l'exili. Cadascun comptarà amb la seva base electoral. La independentista arribarà a aquells que s'inscriguin al Registre Ciutadà. La base ciutadana reconeguda per l'Estat no podrà fer res sobre el Govern a l'exili, però aquest la dominarà sense poder intervenir en les seves decisions. Es generaran dualitats entre els ajuntaments i els consells locals, que seran els encarregats d'impulsar el cens. D'aquesta manera, el poble independentista s'autoconstitueix, es construeix autorreferencialment, deixant als que no pertanyen a aquest poble al marge de tot dret polític. Així s'assegura una dominació sobre una població subalterna.

L'últim comunicat del Consell és perfectament conscient que així impulsa una sobiranització del poble republicà català. En la mesura en què s'anima per guanyar «la confrontació inevitable amb l'Estat espanyol», no té cap interès a conservar la institucionalització que depèn de la Constitució espanyola, inclosa la Generalitat. En aquest cas, tot el que succeeix al Parlament és un simulacre, no mereix respecte democràtic i els que allà actuen no fan sinó fingir. El Parlament només serveix com a escenari per preparar el desbordament democràtic. Els drets dels no independentistes no compten, perquè no són part del poble de Catalunya, sinó d'Espanya.

El Consell veu possible alterar les condicions de la seva pròpia governança, però han de ser sotmeses a ratificació al marge de la correlació de forces derivades d'aquestes últimes eleccions, en exclusiu compliment dels propis ordenaments i representants. Puigdemont, com a cap de l'Estat, no intervindrà en aquests debats. En suma, el que estem veient és un ajust esquizofrènic de dualitats en què la victòria d'Aragonès, i menys la d'Illa, no té valor, eficàcia, ni suport democràtic. El més terrible és que aquesta neutralització de la legalitat és la conseqüència d'una política d'Estat que només se centra en l'afirmació de la legalitat. A la fi, els enemics acaben reflectint-se en el mirall i mostrant les mateixes mancances democràtiques.