L’any 1986, Javier Solana, quan era ministre de Cultura, es va desplaçar a Barcelona per oferir la possibilitat de convertir el Liceu en el centre de referència de l’òpera a Espanya, seguint el model de l’Scala de Milà. Jordi Pujol va rebutjar rotundament el projecte per preservar la «catalanitat» del teatre líric de Barcelona. La mirada universal de Solana col·lidia amb el provincianisme de Pujol, i l’afany de l’expresident català de controlar-ho tot, sense interferències ni, molt menys, comparticions: som catalans i no necessitem ningú.

Descartada l’opció del Liceu, el Govern espanyol va pensar en un projecte per recuperar el Teatro Real de Madrid, tancat des de 1925. Fins i tot en alguna ocasió s’havia planejat l’enderrocament de l’edifici. El projecte va seguir el seu curs i el nou Teatro Real va ser una realitat l’any 1997. Aquesta setmana, la Internacional Opera Awards ha elegit el temple de l’òpera de Madrid com la millor companyia del món per la seva programació el 2019, situant-lo definitivament a l’altura dels més grans: Metropolitan de Nova York, l’Scala de Milà o el Royal Opera House de Londres. Mentrestant, el Liceu s’esllangueix dia a dia. Per cert, el director del Teatro Real és un dels molts catalans del món de la cultura que, cansats del sectarisme de casa seva, ha trobat aixopluc a Madrid, Joan Matabosch.

Durant dècades, l’única institució firal amb cara i ulls que hi havia a Espanya era a Barcelona. Fira de Barcelona es va constituir l’any 1932, però ja venia precedida d’una gran tradició amb les Exposicions Universals de 1888 i 1929. Madrid no va tenir una institució firal fins als anys vuitanta, i per impulsar-la també va contractar un català, Francesc Sanuy. Actualment, l’Ifema ja està al mateix nivell que Fira de Barcelona.

Són dos exemples de la progressiva decadència de Barcelona i de l’espectacular avenç de Madrid en tots els àmbits: cultural, econòmic, social, etcètera. Des de l’1 d’octubre de 2017, han marxat de Catalunya unes 7.000 empreses, dues de les quals eren bancs. Un d’ells és ara el primer banc espanyol. Té la seu social a València, però el despatx dels principals executius és a la capital d’Espanya. Com tothom sap, la culpa sempre és de Madrid. Tants anys reclamant inversions a l’aeroport del Prat, i ara que Aena vol impulsar l’ampliació, des de l’actual govern català, branca JxCat, es diu que no. La cançó de sempre: portar la contrària.

Catalunya ha perdut molts lideratges els últims anys, quasi tots. Els únics que hem guanyat són els de pisos ocupats i de producció de marihuana. També el dels salaris dels polítics. La remuneració dels membres del Govern català quasi duplica la que tenen els del Govern espanyol. De fet, el salari de jubilat d’aquell president vicari que va passar una temporada pel Palau de la Generalitat, i que respon per Quim Torra, és superior al del primer ministre d’Itàlia. Deu ser per compensar la repressió que pateix el pobre home. Però, no cal que ens esverem. Aquesta setmana, mentre fa un any i mig que tenim Govern provisional i tres mesos de bloqueig postelectoral, l’artefacte anomenat Consell de la República ha traduït la declaració de 2017 de la fallida i presumpta independència de Catalunya al tibetà, i aviat ho farà al tamazight, urdú, sard i gaèlic. Poca broma.

Sí, Catalunya encara és una potència econòmica, malgrat la ineficiència dels governs catalans dels últims deu anys, però ni el passat ni el present garanteixen el futur. Argentina era una de les majors potències econòmiques del món fa un segle. La seva renda per càpita era similar a la dels Estats Units, i ara sumen dècades consumint-se en la ruïna. Allà, van tenir el peronisme.