Hi ha un vell costum, exercit sobretot pels guardians de la presumpta intel·lectualitat col·lectiva, que consisteix a desacreditar qualsevol producte artístic pel fet de ser això que anomenen «comercial». El terme pot mutar («mainstream» també els agrada molt com a recurs), però l’essència és la mateixa: devaluar una expressió cultural per la seva vocació generalista. El gran «pecat» és, segons aquests analistes de legitimisme autoanomenat, que aquests productes siguin transversals i agradin a tothom, i els acusen d’empobrir-nos de ment i esperit, d’infantilitzar-nos sense que nosaltres, pobres ignorants, en siguem del tot conscients. El primer que s’hauria de dir és que segurament hi ha poques virtuts tan difícils d’assolir com la transversalitat, és a dir, aconseguir que una narrativa i un relat arribin a un públic de diferents generacions, orígens i interessos. És, aquesta fita, un petit miracle que no es pot despatxar amb cites de quatre lletraferits. Un altre aspecte a considerar és que ningú, absolutament ningú, crea una obra d’art perquè no la vegi, llegeixi ni escolti ningú. Tota creadora i tot creador necessiten la mirada i la percepció aliena per configurar-se com a artistes, i en conseqüència el concepte «comercial» és més un parany del sectarisme que no una classificació rigorosa. I encara hi ha una altra cosa a tenir molt en compte: tampoc ells, els autors d’aquests (pre)judicis, pretenen viure de l’aire i la invisibilitat. Al contrari, hi ha aquesta rància i ressentida compulsió contra tot allò que entenen com a «comercial» la intenció de ser reconeguts com a «enfants terribles» de llarga durada. Per resumir-ho, són dels que critiquen la recerca global del «like» mentre miren de reüll si la seva piulada ha tingut bona acollida. És el mateix mecanisme mental que els porta a veure infantilismes per tot arreu mentre menystenen l’evidència que la mirada infantil és la que salva el món, i la cultura amb ell. O que els fa burlar-se d’una pel·lícula, una sèrie o un còmic perquè, segons ells, no arriba als estàndards de profunditat (?) que hauria de redimir les ànimes de la seva mediocritat. És, tot plegat, un símptoma de mirada restrictiva que acaba malmetent el veritable potencial d’una societat. Llegir Josep Pla, escoltar òpera i mirar una pel·lícula de Marvel no només és compatible: és necessari. Perquè, al final, la cultura és el mirall del que som, i si només entronitzem el que s’entén com a «intel·lectual» acabem torpedinant els nostres propis matisos. I justament els que tenen la fortuna de tenir molts coneixements tenen una responsabilitat envers la forma que els transmeten.
