El dissabte vinent farà cent anys del naixement de Luis García Berlanga, el director de cinema valencià per qui s’ha aconseguit que la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua hagi acceptat introduir al diccionari el qualificatiu «berlanguiano». No s’ha esforçat excessivament l’acadèmia en la definició, però un vell amic, el periodista Miguel Ángel Villena, autor d’una recent i exitosa biografia sobre Berlanga, ho explica fantàsticament. «Berlanguià és tot allò que presenta un personatge o situació absurda, fins i tot grotesca però sempre real. Una dimensió absolutament hispànica de la realitat, que defineix parcialment al país i a les seves gents». Avui, algunes de les seves pel·lícules podrien ser aplicades perfectament a contexts polítics o socials del moment. Aquesta identificació amb personatges i situacions, siguin del passat o modernitzades amb els respectius hereus, des de Catalunya, València o Madrid fa que d’alguna manera pugui titular aquest article afirmant que tots som una mica fills simbòlics de Berlanga. Però qui si ho és de manera efectiva és en José Luis Garcia-Berlanga, productor audiovisual de llarga trajectòria i propietari del restaurant Berlanga, arroces de cine, que ha obert després de dècades de donar classes d’arrossos i paelles a escoles de gastronomia. Un gran expert. Avui és el millor lloc per menjar un arròs a Madrid; per cert, a 180 metres de la porta de casa meva. Va passar feliçment la darrera setmana quan, després de saludar José Luis, tot encarregant un «arròs del senyoret», tot ben pelat, li preguntava pel centenari del seu pare: «No me hables del centenario que ya no puedo más».
Divulgador de l’obra del seu pare, sap que Berlanga no està oblidat, que és vigent i que les noves generacions el descobreixen entusiàsticament a les plataformes de televisió. Sovint gràcies a mitòmans com el mateix Jordi Basté, que, quan va anar a Madrid per les recents eleccions, va dinar al restaurant i va acabar recitant amb José Luís frases senceres de La Escopeta Nacional. Qui hauria de dir que fa una dècada, a pocs metres, davant mateix del restaurant, al parc del Retiro, jo conversava per darrera vegada amb José Sazatornil, a qui solia trobar pel barri. Aquell dia Saza semblava més que mai el personatge de Jaume Canivell, l’industrial català que pagà una cacera a Madrid per aconseguir l’homologació dels porters automàtics que fabrica. Estava atabalat. Una periodista de La Razón l’havia entrevistat una estona abans preguntant-li pel nou Estatut de Catalunya, el que després va tombar el Tribunal Constitucional: «Una noia molt guapa, molt ben preparada, però vinga a preguntar per l’Estatut, al final li he dit «mire señorita esto es como un libro, si no me lo he leído no puedo opinar, pues este igual, no me lo he leído». Jo em doblegava de riure: «Tu què creus, me n’he sortit bé?», em preguntava.
Vaig tenir ocasió de conèixer Berlanga gràcies a un bon amic, en Jordi García-Candau, que va ser el meu jefe a Televisió Espanyola. Candau, que és de Vila-real, era íntim del cineasta. Els matrimonis, els Berlanga i els Candau, solien anar plegats als actes públics o a trobades més privades, i jo sempre que podia m’hi enganxava per compartir i sobretot escoltar embadalit Berlanga, que explicava anècdotes pròpies i històries alienes sovint amb un cert contingut eròtic. Un vespre, sopant després d’una estrena, Berlanga va entrar en dinàmica d’anècdotes sobre Bienvenido Mr. Marshall i sobretot sobre la seva promoció. L’estrena de la pel·lícula coincidia amb les primeres setmanes d’un nou ambaixador americà a Madrid. Un dia tornant de sopar, el cotxe de l’ambaixador circulava per la Gran Via plena de banderetes americanes anunciant l’estrena. Algú el devia enredar fent-li veure que tots aquells cartells eren per saludar-lo a ell. Emocionat, va trucar al ministre espanyol d’Afers Estrangers per mostrar la seva alegria per la rebuda que li havien organitzat. La història es va fer pública i l’ambaixador, ridiculitzat, va estar tres mesos sense sortir al carrer.
Qui m’havia de dir que anys després em trobaria negociant sovint el cànon d’uns platós de televisió a sòl municipal de Guadalix de la Sierra. El municipi on es va rodar aquella famosa escena, des del balcó de l’ajuntament on Pepe Isbert, l’alcalde a la pel·lícula, deia allò de «como alcalde vuestro que soy os debo una explicación y os lo voy a pagar». Cada any anava a veure l’alcalde per tractar el nostre tema i després a dinar. Com a litúrgia jo sortia al balcó i pronunciava la frase. Quantes vegades vaig haver de trucar a l’alcalde perquè algun mitòman pogués pujar al balcó.
