La llei del julivert

Una coneguda dita popular afirma que "qui no té feina, el gat pentina", un refrany que sol fer referència a persones sense feina, gent que s’avorreix o que dedica temps i esforços a tasques accessòries i/o prescindibles. Aquesta màxima de la saviesa l’observem sovint en àrees de l’administració pública, ja siguin funcionaris o polítics amb responsabilitat a través de decisions que no semblen a priori cercar el bé comú sinó la justificació d’una plaça laboral i/o d’un càrrec aconseguit després d’un procés d’aprenentatge en una determinada organització política. Fa uns dies, l’advocat i col·laborador del DdG Ramon Llorente incidia en el problema de la burocratització i constatava que constantment "es publiquen i apareixen noves normatives, disposicions, reglaments, lleis i ordenances que, en massa ocasions són més un límit a la capacitat de decisió de les persones, un menysteniment a la seva iniciativa i a la seva creativitat i un obstacle més a la seva llibertat que no pas un al·licient per millorar la societat".

Hi ha normatives que semblen fetes especialment per "pentinar el gat", sovint embolcallades amb etiquetes d’ecologisme i medi ambient. No fa gaire temps, els gironins veiem, entre sorpresos i indignats, com treballadors municipals es dedicaven a electrocutar les carpes de l’Onyar amb l’objectiu d’eliminar-les definitivament de l’escenari fluvial. Una matança semblant també es produïa a Banyoles on varen fer desaparèixer les Cyprinus carpio de l’estany on durant anys havia tingut com a símbol la Ramona, la carpa que menjava cacauets de clova, pesava més de 15 quilos, i va viure més de 60 anys dins una gàbia en una caseta vora el llac. El motiu? Un decret segons el qual probablement algú amb poca feina havia decidit que les carpes eren exemplars "invasors" i "exòtics" i, per tant, calia eliminar-les en ares a una suposada "biodiversitat autòctona". Serveix d’alguna cosa la constatació que la carpa ja devia estar aquí en l’època dels romans? I que era un peix que es pescava, es cuinava i es menjava sense que fes mal de panxa a ningú? O que a la ciutat dels quatre rius es tenia com una marca d’identitat ciutadana? Res. Aprofitant que la pandèmia del covid-19 passava per aquí es va fer la tria i, mentre alguns barbs i anguiles anaven a parar al Ter, les carpes passaven a millor vida per mor d’una normativa administrativa.

Amb aquesta preocupació de complir normatives, però, n’hi ha que fins i tot s’avancen a qualsevol ordre escrita de l’autoritat competent i opten per promulgar directrius per assenyalar un determinat camí a seguir. És el que ha passat amb el cas del julivert, l’herba de la família de les umbel·líferes tant utilitzada per acompanyar carns i peixos, una espècia que el conegut xef Carlos Arguiñano va saber popularitzar en els seus programes de cuina que tancava amb el cèlebre afegitó "rico, rico". Era un costum molt arrelat que les peixateries obsequiessin als compradors amb una mica de julivert, un petit detall, un complement, que era molt agraït. Doncs això s’ha acabat. A les parades del Mercat del Lleó han deixat d’oferir un xic de julivert als seus clients però en aquest cas la decisió ha vingut directament del Gremi de Peixaters de Catalunya tot i advertint que, en cas d’incompliment, els venedors "podrien tenir problemes". Cal suposar que s’han avançat a una normativa de propera aparició perquè la veritat és que ningú no ho entén i menys, és clar, els mateixos peixaters i els clients. Potser malgrat el seu olor repugnant s’han confós amb el "julivert de galàpet" (cicuta)? O s’ha volgut equiparar amb les fulles de col que feien de suport al peix i que també varen desaparèixer misteriosament?

Tal vegada hi hagi raons ecològiques, és clar, com les que reclamen protecció per la sargantana cendrosa o l’escorpí català. Això, o la "malaltia del poder dels buròcrates" com l’anomena el periodista Mateu Ciurana. O, és clar, la non nata "llei del julivert" a manera de prevenció que permeti continuar pentinant el gat.

Subscriu-te per seguir llegint