Ales pel·lícules de nàufrags, sempre hi ha la típica escena de la tempesta. Normalment és de nit. Llamps i trons, onades colossals, aigua amunt i avall, per babord i estribord la tripulació va saltant per la coberta, alguns amarrats als mastelers, molta por, crits i les veles esquinçades, que fan presagiar el pitjor. L’escena següent és l’endemà al matí. Habitualment fa sol i hi ha silenci, calma, tranquil·litat, pau. El vaixell ja no hi és. Se suposa que s’ha enfonsat. Algú ja el trobarà. I, de cop, la càmera fa un travelling del cel cap al mar, que fa aparèixer el protagonista, masegat, la camisa estripada, abraçat a un tronc de fusta que flota damunt la mar. Ha aconseguit sobreviure a la tempesta endimoniada i hi ha una illa amb arbres alts, exòtics, verds i frondosos al fons.

Bé, la política catalana es troba en aquesta escena. Potser el sol encara no ha sortit del tot, però el cel fosc de núvols densos comença a aclarir-se. La tempesta ha durat més de tres anys. Certament ha estat una tempesta llarga, dura, contundent, que ha provocat conseqüències greus i molt perjudicials per al país.

Segurament, els de la tripulació no hem escollit els millors capitans del vaixell en aquestes circumstàncies perilloses que, en alguns casos, en lloc d’intentar allunyar-nos del temporal, ens han fet acostar a l’ull de l’huracà. I, com sempre, alguns altres pirates superbs que corrien per aquests mars han estat cofois quan ens hi hem apropat i, possiblement, ells mateixos ens hi han empès. És igual.

Però la tempesta ha acabat. El nàufrag ha de construir de nou la seva nau per reprendre el rumb. L’han de deixar fer i ha de tenir l’habilitat d’envoltar-se dels millors companys de viatge que el facin arribar a bon port. No serà fàcil. No torna a començar de zero. Té l’experiència i el bagatge del que representa sobreviure una tempesta llarga i d’aquestes característiques. Necessitarà mà esquerra (i dreta) però pot ser una oportunitat de reconstruir, de nou, un vaixell que valgui la pena. Ja cantava Bunbury que després del naufragi «nos queda la suerte que, si se balancea un poco, nos puede tocar».

I deixem les metàfores marineres. Ja em perdonaran. Després de tot aquest temps de soroll incessant i, a vegades, gesticulacions desesperades però, al capdavall, inútils, provoca una sensació de lleugeresa quan ja tres dels consellers processats per l’1-O han complert la pena, i la remor dels indults la tenim a tocar (malgrat aquells pirates pesats, de lluny, segueixen provocant en forma de signatures i crits a la plaça).

Això, acompanyat, pel que sembla, del to del nou president del país que sona diferent, més ponderat i asserenat, endreçant els gripaus que calguin dins el calaix, al capdavall, pel bé de la col·lectivitat.

Canten les notes de l’havanera que no ens hem de refiar mai de la calma, però a fe de déu que la necessitàvem!

Ara s’haurà de recuperar el terreny perdut en molts àmbits... però això ja és una altra qüestió. De moment, esperem que surti el sol... que serà quan surtin de la presó.