Fa pocs dies, quan el clima encara estava en plena transició -des de la fresca als sobtats cops de calor, com per exemple el d’aquest cap de setmana-, un amic de fora em va comunicar que estava passant un parell de dies en territori empordanès i, si es donava la circumstància que jo hi fos (cosa que passava), podríem aprofitar per veure’ns. Fent bona tarda i havent-li estat propagandista de les nostres contrades, vaig decidir dur-lo a un indret excepcional. El mirador Josep Pla, del barri del Pedró de la vila de Pals. Començo pel final. El mirador ja no és mirador de res. La tupida i alta vegetació i arbreda que ha crescut a les finques que hi ha al davant ho fa impossible. No en donava crèdit: en realitat, era l’exmirador Josep Pla.
Camí de Pals havia fet al meu convidat una descripció d’un lloc màgic. L’havia posat en antecedents de Josep Pla, que hi portava els seus il·lustres visitants, del que ell havia escrit sobre unes vistes que explicaven com era el país a través d’un paisatge tan variat però també humà. De fet, va escriure que aquelles vistes eren com una gran cassola d’un platillo. També de les estones que jo mateix, quan el vaig descobrir, hi havia passat badant mentre contemplava el paisatge i el pas lent del temps era un plaer. Vaja, més propaganda impossible fins que arriba aquell desastre. No es veia res. Només, de puntetes, el Montgrí. Vaig quedar com un tonto rotund davant del foraster. Vaig superar el tema com vaig poder.
L’endemà vaig tornar al lloc del crim perquè em perdia alguna cosa. M’enfilava a les pedres del voltant del mirador per comprovar si havia algun punt de visió millor. Res. Agafava un petit corriol que baixava pel vessant del mont Aspre i et trobaves amb unes finques amb cerques, dins de les quals creixien els arbres i espècies que havien assassinat el mirador. Aviat, un veí de Pals que passejava el gos em va treure de dubtes. No m’havia tornat boig. Un dels grans temes de discussió a Pals és aquest. Sembla que sota el mirador, de banda a banda, hi ha tres finques, cadascuna amb els seus propietaris. Durant dècades aquests varen procurar evitar que els arbres tinguessin una altura que tapés la vista. Amb el pas del temps, aquest compromís moral i generós, pel natural canvi generacional, es va anar apaivagant fins que la mare natura es va imposar. Sembla que fa uns mesos l’Ajuntament va aconseguir d’alguna de les propietats certa poda, però amb quatre gotes de pluja tot torna al seu lloc.
Em va recomanar el meu interlocutor que aprofités algun cap de setmana, que obren, per pujar a la torre de les Hores, a pocs metres del mirador. Allà podria contemplar exactament el paisatge que va mitificar Pla tal com era i tal com és. El mar, les illes Medes, el massís del Montgrí, el verd fort dels arbres de fulla perenne, pins i alzines, els contrastos de les Gavarres, les planes de conreu, el curs final del Ter i, amb sort, el Pirineu de fons i el cap de Creus. Ho escriu així Pla sense amagar l’emoció.
Una batalleta. Han passat més de 40 anys d’un esdeveniment que recordo per dues circumstàncies. En primer lloc que fou una de les poques ocasions que vaig veure en persona i saludar Josep Pla. També perquè vaig estar al jardí de la casa del Dr. Jaume Pi i Figueras, promotor de la restauració del barri del Pedró de Pals que disposava d’una vista de l’ Empordanet encara millor que la del mirador. Per això me’n recordo. I que la salutació a Pla i la visita a la casa del Dr. Pi i Figueres fou gràcies a en Miquel Gil i Bonància, gran periodista gironí ja desaparegut i que essent jo un aprenent em tractava com si fos un company veterà. I que em va dur a Pals en cotxe amb la seva dona. Mercès a l’hemeroteca del diari he vist que la nostra visita es devia a l’inauguració de la casa de Cultura ca la Pruna, una restauració a càrrec de l’arquitecte gironí Joan Maria de Ribot, a qui devem tantes coses. També a l’homenatge a Pere Servià Cantó, que havia mort feia poc, alcalde de Pals, l’altre artífex –amb el Dr. Pi Figueras– de la restauració del Pedró i pare de qui també després seria alcalde de Pals i bon continuador de l’obra del seu pare, en Pere Servià Costa. Homenots: Pla, Servià, de Ribot, Pi i Figueres. Ai, si aixequessin el cap!
