Se suposa que m’hauria de sentir dolgut. No formo part del selecte grup de VIPs espiats per Pegasus. Per què el software espia d’última generació hauria de tafanejar la meva caixa negra? Farien bé psicòlegs, psicoanalistes i altres redemptors de la psique d’examinar els nostres mòbils. Mentre nosaltres mentim per defecte especialment a qui ens ha d’espantar els fantasmes del cervell, els nostres mòbils sempre diuen la veritat. Ni el senyor Villarejo s’ha dignat a telefonar-me per –amb l’excusa de fer-la petar– poder gravar el que no explicaria ni a l’Estel, una gossa border collie que em fa sentir important cada vegada que entro a casa. La cinta ni a Wallapop tindria sortida! Tampoc cap agència de detectius ha seguit mai les meves passes. Un amic meu, una mica cràpula, em confessà que un home de gavardina gris no els deixa de petja. No és que la meva dona es malfiï de mi, em diu sorneguer, de qui no es refia és de les seves amigues. La meva parella no té aquests maldecaps. Considera que és impossible que es tornin a donar les circumstàncies –atziagues segons ella– que propiciaren que un malentès en una butaca de platea en la representació de Luces de Bohemia acabés per un efecte dòmino en una seducció fatal. El high de dopamina em confongué, diu a les amigues de bridge.
Espero que entengueu la meva admiració per la gent important. Per la gent que obre i tanca els diaris, pels qui obren i tanquen els telenotícies, pels qui quan es retiren els organitzen un sopar al Ritz i els regalen un rellotge d’or i una caixa del millor blended scotch whisky. Persones que als primers cabells blancs els diaris els preparen un obituari.
No us equivoqueu. Quan parlo de personatges importants no penso en artistes, científics o polítics que gràcies al seu talent o a una intel·ligència afuada han contribuït al progrés i al benestar de la humanitat. No. Que aquestes persones se’ls reconegui el seu talent no té cap mèrit. És el que toca. El que admiro és la projecció social que han aconseguit uns personatges que no posseeixen cap mena de virtut, cap mena de talent. Crec sincerament que el mèrit dels qui han aconseguit un reconeixement social sense que ningú s’ho expliqui és molt superior als exitosos amb talent.
Quina mena de combustible utilitzen els talentosos sense talent per deixar enrere els talentosos de veritat? Com ha de ser la seva força de voluntat capaç de derruir murs inexpugnables i caminar sobre la superfície d’oceans com un salvador? Quina resplendor irradia la seva mirada per crear al seu voltant una aura d’admiració i fervor? Peter i els seus principis sobre la incompetència humana no ens serveix. Tot el contrari. Els nostres talentosos sense talent com més s’allunyen del seu nivell de competència –la majoria la deixaren a primària, uns pocs a l’escola bressol– més excel·lència aconsegueixen.
Els nostres pseudotalentosos han trobat en la política una terra de fer pipes. S’hi troben com peix a l’aigua. Però qui no ha tingut la temptació de mirar entre les bambolines de la xerrameca d’un eminent psiquiatre, d’un epidemiòleg innovador, del conductor del nostre programa preferit, d’un tertulià motivat, d’un pintor de moda o d’un novel·lista que ha fet petites les llibreries!
A la comunitat dels qui no posseïm el talent necessari per destacar en gairebé res que no sigui la insubstancialitat ni el talent per arribar a ser VIP sense talent, ens saltaren les llàgrimes dels ulls el dia que el mestre Puyal recollí el premi de Català de l’Any. El català de l’any sou tots vosaltres... Era el nostre abanderat. Sabíem que si ell recollia el premi era perquè a l’escenari no hi cabíem tots els que vivíem en les catacumbes de l’anonimat.
