Hi ha gent que no sap rentar un plat. No odio aquestes persones, però prefereixo mantenir-les lluny dels meus trastos. Em rebenta agafar una forquilla suposadament neta i sentir el greix a la punta dels dits. No tinc rentaplats perquè considero que rentar després de dinar alleugera la digestió i, amb sort, t’ajuda a entrar en un estat de trànsit espiritual amb el qual afrontar sense tensions la resta de la tarda. Es dona el trànsit quan ets molt minuciós i arribes amb el fregall fins a les parts més íntimes del parament. La concentració netejadora constitueix una de les formes de la felicitat íntima.

L’altre dia van venir a dinar a casa uns amics i un d’ells es va oferir a rentar després del cafè. No vaig poder dir-li que no per cortesia, però ja vaig veure que no ho faria bé des del moment en què s’hi va posar. Ni em va demanar un davantal, per evitar tacar-se, ni es va aixecar les mànigues de la camisa. Agafava els gots i els coberts amb la mà esquerra com si fossin objectes contaminants i es limitava a acariciar-los amb la part de l’esponja de l’Scotch Brite que brandava a la dreta. ¿Potser tenia por que els ganivets es regiressin contra ell? Per si fos poc, ho feia tot sense mètode, sense ordre. No tenia ni idea de per on es començava i per on s’acabava una rentada com Déu mana. El Fairy, el gastava a litres, el malgastava. Feia pena veure’l córrer inútilment per la base de la pica d’alumini, que ni es va molestar a repassar quan va acabar amb la vaixella.

Mentre «rentava», parlava de política o la política, millor dit, parlava a través d’ell perquè no era capaç d’emetre un sol judici mitjanament original. Els discursos polítics s’han esclerotitzat de tal manera que quan algú comença a manifestar-se, ja sabem el que dirà, de la mateixa manera que quan jo vaig rentar de nou els atuells aquella nit ja sabia on trobar els cúmuls de greix als quals el meu amic no havia estat capaç d’arribar ni amb la vista ni amb el tacte. Escoltar la majoria dels discursos dels nostres dirigents equival a menjar en vaixelles llardoses o a prendre el cafè en tasses brutes i, sovint, amb la marca d’altres llavis en la seva vora. No permetem que ens netegin la cristalleria ni que ens rentin el cervell.