Ser o no ser competitius. Diria que no és la qüestió. Des del moment que som expulsats del confort de la matriu fins el darrer alè no fem altra cosa que competir en una carrera d’obstacles. Som el resultat d’una ferotge competició d’espermatozous per poder ser el primer en fecundar un òvul solitari. Dies abans diferents mascles competiren per seduir la nostra mare que degué obrir-se a cops de colze enmig d’un esbart femení per cridar l’atenció del nostre pare. Si la parella naufragà o no a les primeres de canvi no és en aquest moment un tema que ens hagi de preocupar.
A cap criatura li posen una catifa vermella per entrar en una llar d’infants com tampoc a l’escola pública que hagin triat els pares. Que hi puguis entrar voldrà dir que hauràs superat molts petits competidors. A primària, secundària, batxillerat, cada alumne ocupa en el cap dels altres alumnes un lloc en el rànquing d’estudis, d’esports, de simpatia.
Com el seu nom indica, la selectivitat és fer selecció, passar pel sedàs milers d’estudiants per poder distribuir-los en les carreres més apropiades segons les seves qualificacions. Molts estudiants hauran de fer una altra prova per poder beneficiar-se d’una preparació més eficaç una vegada surtin de la universitat, com ara el programa MIR per als metges recents llicenciats. Cada hospital disposa d’un nombre limitat de places. Competició pura. I què dir de les oposicions a bomber, a notari, a mossos d’esquadra, a docent, a jutge... Que sàpiga no es preparen segons un programa antiestrès d’un centre Spa. Pel qui busqui feina en el sector privat, des d’una botiga de queviures o de bricolatge fins a una empresa de big data sabrà que les portes no s’obren soles. No sempre el primer que arriba el primer que seu (Rac 1 dixit.) L’entrevista personal funciona amb la dinàmica de l’alta competició. Una sortida nul·la i desclassificat.
En fi, en un mateix racó d’una ciutat botigues, restaurants, despatxos d’advocats, d’arquitectes, consultes mèdiques, cases d’atenció personalitzada per a senyors, etc. s’esforcen per atraure el major nombre de clients o usuaris i si pot ser pispar-los de la competència.
Arriba un moment en què penses que la competició s’ha acabat. T’has jubilat i a partir d’ara et correspon recollir els fruits d’una vida de formigueta. Però no hi ha treva. Part del temps que passaves a la feina ara el dediques a esperar en una consulta mèdica. Com el qui no vol la cosa et trobes competint amb els de la mateixa quinta perquè l’especialista et pugui visitar abans no sigui massa tard.
On la competitivitat es troba en la seva salsa és en el món de l’esport. Però no tothom ho veu així. Que li preguntin sinó al tennista Novak Djokovic quan baixi de la creu on sufragistes del tocadirperquedarbé el crucificaren per dir que la pressió forma part de la competició. El pa que s’hi dona. O a la gimnasta Simone Biles, convertida en un Kleenex rebregat i humit de llàgrimes per aquelles ànimes càndides que veieren en ella una màrtir del món de l’esport, un món pèrfid i sense entranyes. Val a dir que els problemes de salut de Biles no tenen perquè tenir una relació directa amb la competició.
Hi ha un corrent d’opinió que creu que la felicitat consisteix en una vida regalada, paradisíaca, on l’únic esforç que se’ns demanaria seria alçar el braç per abastar la fruita més saborosa de l’arbre, i on un amor infinit ens agermanaria en una gran rotllana.
Excepte per a uns pocs privilegiats, Budilàndia resulta avorridíssim. Necessitem alguna cosa que ens motivi, que ens enervi, que en tregui de polleguera com ara buscar l’enemic número u de Catalunya responsable de la marxa de Messi, fer-ne ninots i cremar-los en cada plaça del país.
