Rafael Masó i les caputxines

Tot fa pensar que estem apunt d’escriure el darrer episodi, pòstum, de la vida monàstica. Comencen a circular rumors sobre l’exhumació dels cadàvers de les monges que hi ha enterrades bé en sepultures individuals al cementiri, les més recents, bé a la cripta de l’església els cossos que havien de ser reduïts per a crear nous espais per a nous enterraments. Un cop buidats els espais dedicats a enterraments el camí estaria lliure per a la venda previsiblement a inversors particulars.

D’ençà que les autoritats del Vaticà van autoritzar la plena exclaustració del convent per facilitar-ne la venda van començar tota mena de gestions per tractar de veure les possibilitats del convent, molt condicionades a favor del sector públic per uns paràmetres urbanístics que en limiten fortament els usos. Hi ha hagut una remor de fons, un debat, entre l’opció de crear facilitats als inversos privats i l’opció de promoure la compra per part de les administracions públiques.

En algun moment d’aquests darrers temps ha semblat que l’opció d’una compra per part de la Diputació i l’Ajuntament tenia possibilitats. La Diputació i el seu president Miquel Noguer van arribar a avançar la seva disposició a aportar el 50% del cost de la compra sempre que l’Ajuntament estigués disposat a aportar-hi l’altre 50%. Segons sembla, aquesta possibilitat va avortar perquè l’Ajuntament es va tancar a qualsevol possibilitat de compra. La negativa va ser formulada, diuen, primer pel govern municipal en solitari i en minoria de Junts per Catalunya, i més recentment pel govern municipal compartit amb ERC també en minoria però més ajustada.

El rumor de la imminència d’una venda i el protagonisme adquirit per aquest convent buit en el procés participatiu «Per un nou Vell», coordinat i dinamitzat per l’arquitecta Itziar González Virós converteix la qüestió en un tema d’actualitat i de debat ciutadà com ho demostra la més recent publicació d’un manifest sobre els equipaments al Barri Vell de Girona.

M’ha portat a aquest tema el fet que dilluns passat, 16 d’agost de 2021, va fer cent quaranta-un anys del naixement de l’arquitecte Rafael Masó i Valentí, mort prematurament el juliol de 1935. Ara ja fa prop de cinc anys que amb la Rosa Maria Gil i Tort vam escriure conjuntament el llibre Rafael Masó Arqueòleg (Girona, Ajuntament, 2017), basat en la correspondència de Masó amb Josep de Calassanç Serra Ràfols i la d’aquest amb Francesc Riuró. En aquest llibre vam avançar algunes dades que ara val la pena de recordar, mentre sense pressa anem treballant en una gran monografia sobre els banys i l’espai urbà dels banys i els seus usos socials al llarg de la història que dirigirà al conjunt del monument una mirada diferent a la del llibre-monografia més recent de Xavier Barral Altet, que a hores d’ara és la referència.

La primera, el caràcter de clausura estricta del convent de les Caputxines i el fet que els visitants externs eren ocasionals i molt excepcionals. Això ha fet que durant segles hagin estat molt pocs els gironins i gironines que hagin traspassat el llindar del convent més enllà del torn i que sempre hagi envoltat aquest immens casalot un ambient de màgia i misteri. La segona, que en la compra que les monges van fer al segle XVII hi anaven incorporats els dits Banys Àrabs de la ciutat, banys cristians ocasionalment utilitzats també per la comunitat de jueus de la ciutat. La tercera que la mostra més fiable sobre els Banys havia estat sempre el testimoni d’Alexandre de Laborde i els seus dibuixos. La quarta constatació és que progressivament es va anar fixant una idea de rescatar i reclamar l’atenció de les autoritats sobre els Banys Àrabs fins a exigir-ne primer la restauració i més endavant l’exclaustració. El compendi més clar de la campanya que podríem titular «Salvem els Banys Àrabs» va ser un article de Carles Rahola a la Revista de Catalunya l’any 1925 (nº 15) que enllaçava amb les aportacions d’Enric Claudi Girbal i Narcís Blanch i Illa.

Fruit d’aquest estat d’opinió va ser la iniciativa de la Diputació de Girona a partir de 1928 amb intervenció de Joan Subias Galter, cap dels serveis de cultura de l’ens provincial, Emili Blanch, arquitecte Provincial, Jeroni Martorell arquitecte del Servei de Monuments i Rafael Masó que actuava a més del seu prestigi professional en nom i representació de les monges. D’aquí en va sortir un conveni entre la Diputació de Girona i la comunitat de clarisses caputxines signat el 26 de febrer de 1929, un conjunt d’informes tècnics dels arquitectes amb el lideratge de Masó i una certa reticència d’Emili Blanch amb data 25 de juliol de 1929 i l’inici immediat de les obres que en diferents etapes es van anar desplegant des de 1929 fins a 1936; després de la mort de Masó va entrar amb força i amb personalitat Josep Puig i Cadafalch que emparat per l’Institut d’Estudis Catalans va culminar l’obra i en va fer la difusió pública.

Tota la rehabilitació dels Banys fou possible per l’acord signat amb la Diputació pel qual els banys es segregaven del convent i es feien unes obres a l’interior del convent per instal.lar-hi els serveis de les monges que fins el moment es trobaven en l’àmbit que s’havia d’exclaustrar. Les monges conservaven la propietat i la Diputació n’obtenia el dret d’ús i d’accés al públic. Encara l’any 1979 la comunitat de clarisses va inscriure el ple domini al Registre de la Propietat.

Un cop acabada la vida monàstica la Rosa Maria Gil i jo mateix formulàvem en el llibre una qüestió que avui per avui no té resposta almenys pública: extingida la vida monàstica la Diputació podia exercir el dret de retracte sobre els Banys. Ho ha fet?, no ho sabem.

Si ho ha fet, millor. Voldrà dir que qualsevol operació immobiliària que es vulgui dur a terme haurà de considerar la presència de la Diputació de Girona com a propietària d’una part, la dels Banys, de la illa de cases.

Ara bé, més enllà de la nebulosa que regna en els temes de propietat i en els de règim urbanístic caldria dir que qualsevol operació hauria de contemplar: 1, la definició d’un perímetre d’intervenció arqueològica dins de l’àmbit del convent on és possible que hi hagi restes dels Banys o anteriors en un àmbit que va quedar dins de la clausura en el moment de l’exclaustració; 2, el convent té dos claustres que han de ser objecte d’una protecció especial pel seu interès i valor patrimonial; 3, el conjunt de les dependències monàstiques: cel·les, tallers, cuina, safareigs, han de ser objecte d’una atenció especial; 4, l’església del convent ha de ser objecte d’una protecció específica que en mantingui la singularitat i la unitat volumètrica i d’espai; i 5, el conjunt de grans dimensions ofereix unes possibilitats de circulació de les visites del convent i dels Banys Àrabs que s’hauria de considerar com una prioritat patrimonial abans de definir un nou règim d’usos de l’edifici.

En definitiva el convent de les monges clarisses caputxines de Girona té un valor patrimonial i mereix un interès que, de moment, és correspost amb la màxima indiferència per part dels responsables municipals.