Estem pagant les conseqüències d’una política energètica inexistent i fiscalment confiscatòria en forma de factura de la llum. De cada 100 € que ens costa l’energia que consumim, l’estat se n’embutxaca 40 €. És a dir, podríem pagar 60 € en lloc de 100 €. L’energia és una font inesgotable d’ingressos per a les arques de l’estat. Davant la impossibilitat operativa d’establir l’impost d’ús i gaudi del sol, l’estat fa dècades que impedeix desenvolupaments energètics alternatius al marge del sistema capitalista. El govern no vol prescindir dels sucosos ingressos que representa el sector energètic: com més cara es paga l’energia, més recapta. En els habitatges, som novament víctimes de la hipocresia de l’estat i de la seva doble moral. Hisendes i ajuntaments no volen prescindir de la capacitat recaptatòria. L’estat és el principal culpable de la pujada de preus dels habitatges. Cada vegada que canvia el nom de titular, l’estat recapta 25.000 € per cada 100.000 €. Novament, el govern prioritza la recaptació a l’accés a l’habitatge. La repercussió immediata d’aquesta fiscalitat sobre la pujada dels preus de lloguer dels habitatges és evident... Els 140.000 milions d’euros covid procedents de la Unió Europa, l’estat els liquarà majoritàriament a empreses de l’Ibex, en lloc de destinar-los a realitzar les inajornables reformes estructurals dels problemes reals com són l’atur, migració, llum, habitatge... Temes estructurals que porten segles enquistats, com ara la corona o la qüestió catalana, es tanquen amb acalorades arengues i proclames pròpies d’una societat immadura. S’obren insubstancials debats lingüístics –«niños, niñas, niñes» (inexistents en català) com a maniobres de distracció dels problemes urgents que sí necessiten resposta. Però lamentablement seguim –i, per desgràcia, seguirem– sense un gran pacte per resoldre’ls: aquest estat és incapaç.
