Marià Busquets, moltes vides dins d’una vida i totes elles discretes. Va fer de la discreció la seva manera de fer el bé i viure amb una extraordinària intensitat la vida. Ni els seus amics sabíem tots els replecs d’una trajectòria rica en coneixement, cultura, vida viscuda i a la qual ell sempre treia importància. Era un ésser molt autèntic que feia esforços per presentar-se com un antisentimental rotund tot i ser un home sensible a l’art i a la vida, que se li escapava una llàgrima escoltant música, recitant bona literatura o recordant museus i viatges. En Marià va ser professor de l’Escola d’Hosteleria i Director de la Casa de Cultura de Girona durant molts anys. Aquests són els seus anys gironins que els precedien altres anys en el camp editorial i altres anys, encara, des dels turons, a l’altra banda del riu.

Va estimar intensament la vida que va beure a glops des dels seus viatges de ben jove per tot Europa en autoestop fins a la seva relació amb intel·lectuals. Durant molts anys el filòsof José Luís Aranguren va venir a impartir classes a Girona que sempre tenien un dia d’escapada al restaurant Cal Sastre de Santa Pau. A taula, en Marià desplegava la seva joie de vivre la seva potència de tantes lectures i experiències. Mai se’n va vanagloriar. Si parlava d’ell era per explicar alguna anècdota que solia acabar amb una gran rialla de la taula. Ironia, mai sarcasme (potser en un cas que ara em ve al cap) i veure la vida passar.

En Marià també va ser el mentor d’una estela de gironins que d’una manera o altre ens vam dedicar a la política. Però ell mai va voler tenir un càrrec públic ni estar sota el focus. Només li va tocar posar pau el 1992 en la que deu ser la seva roda de premsa inevitable a contracor. I va veure i viure amb total lucidesa com la colla va agafar camins molt diferents els últims anys. Ell se’n va fer la seva pròpia opinió, però no deixava de dir «moral de victòria», que era el seu mot d’ordre. Era conscient d’on estàvem com a país, però com que sabia molta història, esperava pacient un nou cicle de represa.

9 d’octubre de 2021. En Marià va venir a dinar a Pals en un dia lluminós de principis de tardor gràcies a la iniciativa de l’amic comú Josep López de Lerma. Érem quatre a taula. Me n’alegro molt d’haver-lo pogut retrobar i abraçar després de la pandèmia. I de la seva alegria pels que estàvem al voltant de la taula. Aquell dia ens va explicar, sense saber-ho, el sentit de la foto que té en el seu whatsapp.

Aquell dia vam lligar caps respecte el que vinculava el Pedraforca i Gòsol amb els turons a l’altra banda del riu. La llum de la tarda entrava potent, l’olor del whisky i el cigar ens embolcallava aquella felicitat espontània. Ens va mirar als ulls i va exclamar: «E la nave va» Et trobarem molt a faltar, Marià.