La reforma laboral i la màgia de les paraules

«Fa molts mesos que treballem en la reforma laboral més ambiciosa de la història. Agraeixo les paraules del president Sánchez, però el que espero dels congressos és que complim la paraula donada. Els avanço que les reformes estan molt avançades i aviat tindrem una proposta de reforma laboral per al nostre país». Aquestes van ser les paraules de la Ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, l’endemà del congrés socialista.

Passem de les paraules als textos jurídics, aquells en què cal plasmar les declaracions polítiques; textos que, òbviament, pateixen moltes modificacions al llarg de tot un procés negociador, des del primer esborrany fins al finalment aprovat, i que sigui amb acord o no amb els agents socials ja és una altra qüestió ben diferent. En efecte, estan sobre la taula de diàleg social sobre la modernització del mercat laboral, posada en marxa el 18 de març, propostes d’indubtable calat i que suposen capgirar la major part dels continguts més destacats de la reforma laboral aprovada pel govern del Partit Popular el 2012 amb el Reial decret llei 3/2012 de 10 de febrer que, després de la seva convalidació parlamentària i acord de tramitació com a projecte normatiu, es va convertir en la Llei 3/2012 de 6 de juliol.

El document presentat pel Ministeri de Treball i Economia Social és un desig clar i manifest per part governamental de complir amb l’acord de govern subscrit el 30 de desembre de 2019 entre les dues forces polítiques que sustenten l’actual govern de coalició. Si bé, certament, no s’arriba tan lluny com a la proposta presentada recentment per un ampli grup de professionals de l’advocacia i de graduats socials del món laboralista, titulat «Manifest per la derogació de les reformes laborals», en què formulen quinze propostes de modificació diverses, algunes de les quals (no totes) podrien ser incorporades a la futura reforma, ja que estan incorporades en bona mesura al text presentat pel MITES.

Més exactament, quines propostes concretes estan sobre la taula de debat-negociació? Indico només alguns apunts significatius, que lògicament requereixen una anàlisi jurídica molt més detallada.

El document governamental aposta, una vegada més, per la fórmula del Reial decret llei per introduir les modificacions desitjades al text vigent de la Llei de l’Estatut dels treballadors. Recordem que el text refós va ser aprovat pel Reial decret legislatiu 2/2015 de 23 d’octubre, i que des de llavors ha patit algunes modificacions com a conseqüències de canvis introduïts en la regulació dels drets de conciliació de vida familiar i laboral, així com en matèria de registre de jornada de treball.

Atès que el govern es va comprometre a l’aprovació de la reforma, davant de la Comissió Europea, abans de finalitzar el 2021, sembla lògic pensar que novament la via de l’art. 86.1 de la Constitució serà la utilitzada per al canvi normatiu, emparant-se en la interpretació flexible que del requisit d’«extraordinària i urgent necessitat» ha dut a terme el Tribunal Constitucional quan es tracta de decisions que entren dins del marge d’oportunitat política per abordar els efectes de crisis econòmiques.

En espera d’una anàlisi més detallada de cadascun dels preceptes normatius de la LET que seran modificats, així com dels que s’incorporaran per primera vegada, la reforma es bolca en el títol III, en continguts que han estat demandats en reiterades ocasions per les organitzacions sindicals i que sens dubte no seran, corregeixo, no són, del gust de la part empresarial.

La prioritat aplicativa del conveni d’empresa sobre la major part dels continguts pactats en convenis sectorials va ser una de les modificacions més importants de la reforma laboral del 2012. El text presentat pel MITES per reformar l’art. 84 LET no altera, formalment, aquesta prioritat, però la buida de gran part del contingut que actualment té, de manera que a la pràctica, si és aprovada la reforma, crec que se’n produiria la desactivació.

La modificació de l’art. 85, que regula el contingut mínim dels convenis col·lectius, va en estreta relació amb l’operada a l’art. 86 quant al règim jurídic de la ultraactivitat d’aquells. La modificació esperada no és altra que la tornada al marc normatiu anterior a la reforma del 2012. Així, mentre que a l’art. 86 vigent es disposa que quan no hi hagi acord, el conveni vigent perdrà, llevat de pacte en contra, la seva vigència, i serà aplicable, si n’hi hagués, el conveni col·lectiu d’àmbit sectorial que fos aplicable, la reforma proposada, després d’insistir en la potenciació dels acords aconseguits via procediments de mediació o arbitratge disposa, de manera clara i indubitada, que «... en defecte de pacte, quan hagués transcorregut el procés de negociació sense assolir-se un acord, es mantindrà la vigència del conveni col·lectiu».

En fi, anunciat a bombo i plateret pels responsables del MITES, i sent lògica al meu parer aquesta presentació per la seva importància, la reforma introdueix un nou art. 47 bis a la LET amb el títol de Mecanisme de sostenibilitat de l’ocupació, que té per finalitat potenciar, per un període màxim de temps que variarà segons que hi hagi acord amb la representació del personal o que hagi de ser aprovat per l’autoritat laboral, la flexibilitat interna en detriment de l’externa, ja que es busca, mitjançant el mecanisme (subvencionat) de reducció de jornada, la salvaguarda de l’ocupació o la millora de l’ocupabilitat de les persones treballadores, preveient-se, i regulant-se amb detall, si bé remetent el desenvolupament més complet a una norma reglamentària.

Caldrà seguir atentament les negociacions. Mentrestant, no es preocupin per les paraules i sí pels continguts de la (futura) noma.