La llibertat sempre es deixa coses, i també els articles sobre la llibertat. Ferran Espada, columnista d’El Punt Avui, i director de fou de Quinze, la versió catalana de Público, va escriure un bonic article fa uns dies dient que no hi havia cap mitjà de comunicació català, i feia referència als anys en què El Punt Avui es va empescar una tele per la qual va arribar a rebre més de 4 milions entre subvenció i publicitat de la Generalitat, i no va esmentar, però a mi m’agrada fer-ho, perquè m’agrada ajudar, un crèdit d’una quantitat de milions d’euros que el Diari de Girona no ha cobrat de la Generalitat en dècades que l’Institut Català de Finances va deixar a El Punt pel procés de compra de l’Avui i que si vostè, català petit com jo, espera en algun moment recuperar-lo en la seva integritat jo només puc cantar-li el bell vers de Lluís Llach que diu: «que tinguis sort, i que trobis el que et va mancar en mi». Bé, Ferran Espada, que en el seu article tenia la valentia de posar d’exemple la seva empresa, i d’alguna manera responia un article anterior de l’amo d’Hermes, l’empresa editora d’El Punt, que es queixava de les poques subvencions que rebia; Ferran Espada, com deia, ha estat acomiadat d’El Punt Avui per l’article que va escriure, la qual cosa vol dir que és un diari tan poc seriós, tan poc professional i tan obsessionat en l’arrambada pública que no es prenen ni la molèstia de llegir els articles abans de publicar-los, i per això han de reaccionar amb derrapades quan després se’ls troben i no els agraden. Es pot ser feixista, anarquista, corrupte, espanyolista, catalanista i fins i tot ateu i vegetarià, que és exactament el mateix. Però no es pot ser tan mediocre i tan babau. I més si vols jugar a pirata. El problema del puigdemontisme no és ideològic: és tècnic. És preintel·lectual, són els pallassos de la tele.
Reforça aquesta idea el fet que la setmana anterior, Eliseu Climent va tenir drama als jurats dels premis octubre. El de narrativa va quedar desert per la pobresa de les obres presentades, amb un jurat especialment benèvol i disposat a enaltir qualsevol mitja virtut de la cultura catalana. Però el problema gros el tingué l’editor d’El Temps en la categoria d’assaig. Finalment el premiat fou Gabriel Enseñat amb un llibre molt de tercera fila (Fuster i els mallorquins), com sempre que s’intenta presentar com un intel·lectual més que com un escriptor un home que fou totes les coses belles però en tot s’equivocà i les seves idees marxistes han assolat la Terra. Però el secret és que dos patums s’havien presentat i van perdre per l’ínfima qualitat dels seus treballs: el showman Toni Soler presentà un text que l’Eliseu quan el va haver llegit va dir: «és una llàstima que no hi hagi per on agafar-lo, tan bé que ens hauria anat premiar un xic que surt a la tele». I l’altre gran derrotat fou Quim Torra, que optà al premi amb un llibre de consells polítics per als joves. L’Eliseu, tan procliu a la institucionalitat, i a premiar presidents i expresidents, i a buscar-ne l’escalf, va tornar decebut però sobretot esgarrifat de la lectura: «Fins i tot per a mi, és massa».
Tenim un problema de llibertat i tenim un problema de qualitat i és el mateix problema. Jordi Amat està preparant una biografia de Gabriel Ferrater per fer-lo aparèixer com un imbècil que no és d’enlloc, meitat català, meitat espanyol, i completament boig. Una mica com el que fa fer amb l’Alfons Quintà: els motius són diferents però és la mateixa moral, la mateixa covardia, la mateixa i sorprenent capacitat d’haver-ho llegit tot i de no haver entès res; la mateixa guineu anant a beure’s la sang de la baralla dels óssos. No hi ha cap diferència, cap ni una, entre Jordi Amat i Toni Soler, entre Quim Torra i Albert Rivera. Són el mateix cinisme, la mateixa aigua bruta, la mateixa navallada per l’esquena a qualsevol propòsit noble, a qualsevol idea generosa, a qualsevol esforç que els convoqui a donar més del que reben. Són la mateixa derrota, i no em refereixo a la seva, sinó a la dels cretins acrítics que se’ls creuen, que els voten i els consumeixen, i encabat es creuen que el món és sempre la mateixa rebaixa, la mateixa misèria, i per això perden. Perquè Eliseu Climent acabi dient: «això és massa» de l’assaig d’un expresident de la Generalitat de Catalunya, vol dir que som ben bé a Mordor. Que algú pensi que pot tenir el més mínim interès el que Jordi Amat, que és un xofer, i un xofer que s’ha quedat sense benzina, pensi i escrigui sobre Gabriel Ferrater, vol dir que no només hem perdut el senderi sinó que hem perdut l’esperança. Em pregunto si també això és culpa d’Espanya, si aquesta sinistra col·lecció de mantiguts i pitinflats raquítics de totes les estretors, i tota la barra, són també el que ens roba Espanya o podem admetre que hem criat una colla de ganduls mediocres que ens han pres el pèl i els diners amb una carraca vergonyosa que és una humiliació que alguna vegada ens creguérem.
Joan Vall i Clara mateix, en un país normal, seria el noi de la pica. I al cap d’uns mesos ni això, perquè s’enduria els plats.
