Quan estic a casa al migdia, solo posar les notícies, primer les de TV3 a 2/4 de 3 i a les 3 canvio de canal i escolto les notícies de TVE. Per a mi és un exercici democràtic, sento opinions diferents i encara que sé que TV3 fa temps que va deixar de ser la televisió de Catalunya per ser la televisió del procés sempre aprenc coses. Quan TV3 parla de temes relacionats amb Catalunya és totalment esbiaixada, en els temes internacionals recobra la tasca informativa, té bons corresponsals que donen bona informació sempre que no estigui relacionada amb Catalunya. Les notícies de Catalunya parteixen del principi que a Catalunya tothom és independentista i que l’estat espanyol no és democràtic (és repressor) una ficció que es manté sobretot gràcies a TV3 i els mitjans afins. Parlen de presos polítics dient que ho són per les seves idees, quan a Catalunya hi ha partits polítics que diuen defensar la independència que no sols tenen total llibertat de participació política sinó que tenen el govern de Catalunya. Parlen d’una persecució per les idees que saben falsa però continuen alimentant el monstre. Tots els dirigents polític saben que aquests principis són falsos però els continuen utilitzant per mobilitzar als seus. Però aquestes mentides tenen conseqüències en molts camps. Ens n’hi comentaré un.
Fa uns dies TV3 va començar el seu telenotícies migdia parlant del descens que el català està experimentant a l’escola respecte al que tenia a finals del segle passat. El reportatge donava dades d’una enquesta feta pel departament d’ensenyament a alumnes d’ESO. Entrevistava professors de centres d’ensenyament secundari i alguns deien que hi havia un relaxament de la immersió i que aquest era el causant del descens en l’ús del català.
TV3, sense més, va acceptar aquest argument i va dir que el govern ja estava estudiant mesures perquè s’estava jugant la supervivència del català. Crec que un bon periodisme s’hauria d’haver fet moltes preguntes abans d’acceptar sense més l’argument d’alguns professors. Per què passa el que descriuen les enquestes? Quina diferència hi ha entre el moment present i els anys de l’últim terç del segle passat (de la transició a final de segle) en què el català va tenir una forta expansió entre els ciutadans de Catalunya? En la meva opinió TV3 es va quedar en l’enunciat del problema sense intentar esbrinar si hi ha altres raons, potser més importants, a tenir en compte.
Durant la transició tots els partits van defensar el català, tothom remava en la mateixa direcció, Pujol deia que era català tothom que viu i treballa a Catalunya i els partits d’esquerres van poder demanar als immigrants (en aquells moments bàsicament espanyols d’altres autonomies) que portessin els seus fills a escoles on els hi ensenyarien el català per poder formar part d’aquest gran poble que és Catalunya. Però poc a poc la realitat s’ha cuidat de desmentir que els nacionalistes consideressin que tots som iguals com a ciutadans de Catalunya (en nomenclatura Tarradellas). Pujol va distingir entre bons i mals catalans, els bons només eren els que defensaven el seu projecte i tots els demés, fossin Raventós, Serra, Maragall, Lluch o Majó o els seus votants i ja no diguem els dirigents populars eren mals catalans (Recorden el «què han fet per Catalunya» de Pujol?).
Però els seus successors, els pares del procés, han anat molt més lluny i aquests darrers 10 anys han mostrat un menyspreu total pels no independentistes actuant sense complexos com si tots els catalans fóssim independentistes, intentant fer invisibles els que no ho som. En aquest diari he explicat la descripció que ha fet Cercas de com s’han sentit certs ciutadans de Catalunya. Cercas va dir que el seu pare, immigrant extremeny, es va creure la frase de Pujol i va portar convençut els seus fills a l’escola catalana i ara Cercas diu que està content de que el seu pare estigui mort perquè no ha hagut de sentir el menyspreu dels processistes. Aquesta sensació no és sols de Cercas, la té molta gent, molts ciutadans de Catalunya se senten menyspreats i la seva relació amb Catalunya ha variat, se senten perduts, res a veure amb la relació que tenien a la transició. Vull creure que els fills d’aquells immigrants no han arribat a abdicar del català però no tenen el mateix interès que tenien perquè els seus descendents usin el català com a llengua de referència a pesar de que a través de l’escola el saben a nivell d’entendre, parlar i escriure.
La societat ha d’estimar una llengua i per sentir-la seva s’ha de sentir formant part d’una societat que la parla. Conec molta gent que se sentia part de Catalunya i avui se sent marginada, no sap quin és el seu paper. Només treballant per tornar a fer dels ciutadans de Catalunya una sola comunitat podrem tornar a treballar perquè sentin el català com a llengua pròpia. Els pares són una part molt important de l’ensenyament. No és sols per mitjà de decrets que es defensa una llengua, només si té el suport social té futur i ara no passa pel millor moment. A les noves fornades d’immigrants, en bona part sud-americans, cal convèncer-los de que són ciutadans de Catalunya, que Catalunya és la seva comunitat i que és bo que els seus fills aprenguin el català a l’escola o el futur del català ho té malament.
A la transició tothom ho va fer i la cosa va funcionar raonablement bé. Després les pràctiques polítiques de mirada curta, posant els interessos partidistes per sobre dels interessos generals o simplement segrestant Catalunya, han portat a que molts hagin deixat de creure en Catalunya com la seva comunitat i és això el que cal canviar si volem defensar la llengua.
