Quan es va conformar la majoria parlamentària integrada pels diputats d’ERC, de JxCat i de la CUP, fórem uns quants analistes els que diguérem que era un error que més aviat que tard s’hauria de corregir si no es volia dissoldre el Parlament abans d’hora. Hi afegirem que la ultraesquerra, els cupaires, no era de fiar si la pretensió del president Pere Aragonès era estabilitzar el seu Govern i fer coses útils pel país, i que mentre el tronat d’en Carles Puigdemont es beneficiés del sobrenom d’exiliat polític i d’altres prebendes més quantitatives que qualitatives, com ara qui paga la seva mansió de Waterloo i de què viu, tampoc JxCat estaria per la tasca d’estirar el carro de la bona governació del país, sinó per fer oposició des de dins del Govern. I per acabar-ho d’adobar, l’antic portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats, Joan Tardà, va vaticinar que l’avui trencada majoria parlamentària seria «un fracàs i un Vietnam diari» pels seus, com així ha estat.
Aquesta setmana hem vist que aquells mal presagis es complien a peu de lletra. Els parlamentaris de la CUP han perdut el pudor d’anar apilonant les bestieses que orbiten al voltant del seu cap i de creure-se-les, descabdellant que la ximpleria és el seu infantil joc de capçalera. Per la seva banda, els parlamentaris de JxCat han exhibit sense vergonya el que són: gent mancada de solvència i d’originalitat, presoners d’un Vivales qualsevol, en encertada conceptualització del company Albert Soler, i fills d’un pseudonavegant presumit, l’Artur Mas, que va perdre el senderi de tant llegir l’Odissea d’Homer i escoltar Llach sense arribar a entendre que Ulisses és un mite, mentre Ítaca és una illa grega que pertany a la República Hel·lènica. Només hi faltava en aquest guirigall cagabandúrries el vicari Torra i la seva ratafia que, post mortem, va dir la seva gusarapa de torn des del seu mas de Santa Coloma de Farners.
Em consta que el president Jordi Pujol, intel·lectualment potent i preclar, té posada la seva confiança amb el president Aragonès. «Aquest noi, endreçarà al país, que bona falta li fa», o quelcom de semblant fa arribar a qui el vol escoltar. Bon vaticini, sembla, si ens centrem en dos fets de calat polític notable: Quan la CUP estava entrompada d’aroma hiperesquerranosa de disseny chic, el president de la Generalitat va prémer el botó vermell i els destruí com un pitillo qualsevol; i quan JxCat el ningunejava darrera la CUP, l’amant política d’en Puigdemont des del seu primer assalt a l’alcaldia de Girona, els presenta, en reunió de Govern, un acord tancat amb la Jéssica Albiach (En Comú Podem) que assegurava l’aprovació d’uns pressupostos de la nostra institució d’autogovern per a l’any vinent en temps i forma, cosa que no succeïa des de 2010, sota la presidència de José Montilla (PSC). Els sembla bé, senyors consellers?, preguntà, i el silenci esclatà. Els juntaires, enganxats a la cadira amb cola de fuster, varen assentir. Els hi anava sou, visa, cotxe oficial, secretàries, caps de protocol i un llarg etcètera. Amb les coses de menjar no s’hi juga, diu el refranyer català. Doncs això.
La conjura del necis (CUP + JxCat) tractava de doblegar l’autoritat del president Aragonès. Aquest, socràtic, i, conseqüentment, més partidari de moderar que no pas d’estimular la part animal dels humans, sembla haver llegit Max Weber, atès que ha optat per capgirar una situació dolenta en un avantatge per a la seva persona. Entre la convicció (la independència de Catalunya) i la responsabilitat (donar resposta a les necessitats del país) ha triat aquesta darrera sense renunciar als seus postulats polítics. Davant l’esguerro de la lideresa del selecte club de nom Barcelona la nuit, l’Elsa Artadi, i del discurs del repel·lent niño Vicente de l’independentisme poca-solta, en Joan Canadell, ambdós de JxCat. Els republicans els han enviat un missatge nítid: o esteu amb nosaltres o esteu contra nosaltres. Es quedaran en el Govern, doncs a fora hi fa molt fred, però fent pallassades, que és el que els posa.
L’Aragonès sap, perquè ho va aprendre a casa de petit essent els seus pares votants de CiU, que mentre hi hagi Pedro Sánchez a La Moncloa i ERC estigui a favor de la governabilitat d’Espanya a canvi del peix al cove, els sona?, el PSC mai el deixarà caure. És la segona xarxa de seguretat.
