Bancs: com està canviant tot

El meu cas, però, només és un de tants milers de casos: no és ni únic ni extraordinari, però s’ha d’explicar, com tants d’altres casos, si volem millorar la sanitat de totes i tots.

Soc des de naixement un gran miop amb prop de 30 diòptries a cada ull. Ja adult, a la Vall d’Hebron, sanitat pública, em varen fer Làser Argó a cada ull per soldar (amb una circumferència) la retina al fons d’ull i evitar en la mesura del possible despreniments retinians. També em varen treure el cristal·lí natural i em varen posar una lent intraocular. Tinc diferents patologies oftàlmiques derivades de la miopia magna o maligna que pateixo i de l’edat, la més greu de totes és un principi de glaucoma. Amb correcció òptica d’un ull hi veig el setanta per cent i l’altre el cinquanta per cent. Tinc una disminució visual reconeguda.

Soc docent del sector públic. Intento fer la meva feina. Puc optar pel fet de ser funcionari a tenir, gratis, una mútua de salut (un privilegi que crec totalment indegut i per això abolible avui mateix) o estar adscrit a la sanitat pública. Per convicció ideològica –jo que soc servidor públic– soc de la sanitat pública. I la meva família també. És just.

El 13 de desembre se’m va desplaçar una lent intraocular per un motiu desconegut (edat, desgast?). Vaig consultar el dia 15, pagant, la clínica privada de Barcelona, IMO, i al servei d’oftalmologia del Santa Caterina de Salt, el dia 16. En un principi el Santa Caterina m’havien donat cita pel 14 de gener! Ambdós centres estaven d’acord que m’havia d’operar de forma ràpida. El Santa Caterina m’oferia per a operar-me un període inconcret d’un o dos mesos malgrat tenir un informe de l’IMO que deia que s’havia d’operar d’urgència. Cap concreció. Vista la situació vàrem decidir operar-nos, per a evitar mals majors, a l’IMO el dia 21 de desembre. L’operació i despeses associades ens va costar 8.000 euros. L’operació va anar bé. El doctor que va operar-me va dir que el moviment lliure durant set dies de la lent dintre de l’ull ja havia començat un edema (lesió) de la còrnia. Si hagués esperat més no només l’edema hauria empitjorat sinó que probablement la lent hauria caigut «dins de l’ull» i hauria comportat l’extracció de l’humor vitri i potser danys irrecuperables en la retina.

Alerta. Anoto que una mútua privada tampoc hauria pagat la meva operació al·legant «patologia preexistent» i ho hauria derivat, igualment, a CatSalut!

Per no perdre un ull, el meu ull amb major capacitat visual, la meva família i jo –que som i creiem fermament en la Seguretat Social– ens hem hagut de descapitalitzar. Qui ens rescabalarà de la nostra pèrdua econòmica? Qui n’assumirà la responsabilitat? De què ens ha servit pagar, amb convicció, any rere any l’IRPF, l’IVA i tots els altres impostos?

I a part de nosaltres, del nostre cas, tinc una altra pregunta: què passa amb els que no poden pagar una operació en una clínica privada i tenen uns ulls com els meus, els condemnem a perdre els seus ulls? Valen «elles i ells» i els seus ulls menys que els meus?

PS. Nosaltres ja no podríem pagar una segona operació.

Qui ens rescabalarà?

Fa 30 o 35 anys, hi havia un banc a cada cantonada, onze caixes d’estalvi i dotzenes d’oficines plenes d’empleats per atendre el públic, equips comercials que pentinaven carrer per carrer les empreses cada matí, que lluitaven pel descompte de lletres i/o rebuts, préstecs... en resum, buscaven negoci on fos.

Fa uns dies, un dijous, vaig necessitar fer un ingrés efectiu, perquè no admetien transferència, a un organisme de Madrid, per una xifra que vorejava els 2.000 euros. Vaig anar a primera hora al BBVA de Llagostera, a una oficina que ja havia visitat fa anys. Abans era de la Caixa Catalunya, avui absorbida. Veig un cartell que posa: «esta oficina no dispone de servicio de caja». Vaig pensar que era estrany, però com que la banca està tan revolucionada vaig creure que era alguna nova modalitat de servei. Dic a l’únic empleat de l’entitat: «Necessito fer aquest ingrés en efectiu, que avui se m’acaba un termini. Què puc fer?» «Pel caixer no podem perquè passa de 999 euros i no et pots identificar». Li dic: «Vaig a Santa Cristina o a Platja d’Aro?». «No, a Santa Cristina no hi ha la nostra entitat. T’aconsello que vagis a Cassà de la Selva, que és més a prop, i sàpigues que aquí a Llagostera som un centre col·laborador. Jo soc un agent. I en canvi Cassà de la Selva és oficina tradicional. Banc Santander a Llagostera també està a càrrec d’un agent».

Dit i fet. Vaig a Cassà de la Selva. Hi ha set o vuit persones fent cua entre els caixers i a dins, i penso: quanta activitat! Bé, aquí t’atendran i en farem via. Però veig un sol empleat i pregunto: «On són els altres empleats? A esmorzar?» «No, han plegat fa mesos, i estic sol sempre». Jo, que de jove havia treballat a la banca durant molts anys, dic: «Els varen fer una jubilació anticipada?» «No, què va, això s’ha acabat. És un acomiadament pactat. El banc va fer teòricament una bona oferta i s’hi varen agafar tots tres. Abans érem quatre persones, i ara estic sol. Un terç de la plantilla de tot Espanya s’ha agafat a aquesta i altres fórmules». Carai, Déu n’hi do, quin estalvi de personal tan bèstia per a l’entitat. Als vidres, un cartell posava que des de l’1 de desembre el servei de caixa s’efectuarà els dimarts i dijous exclusivament, de 8.30 a 11 hores. I un altre cartell informava que les visites seran totes amb cita prèvia. El xicot, servicial i bon professional em va fer l’operació d’ingrés efectiu de caixa. Sort que era un dijous perquè si no quedo penjat. Tot plegat, més d’hora i quart, entre aparcar, cua d’espera, caixers... quan abans eren deu minuts a tot estirar.

Vaig reflexionar i quedo perplex: totes les entitats tiren per aquí i anuncien que volen donar sobretot un millor servei. Veure per creure! I com que queden molt poques entitats, doncs això o res... Cada dia un servei més excel·lent i exclusiu, fins on? Que potser el diner líquid desapareixerà ben aviat? No s’ho creguin: mentre hi hagi polítics corruptes –afortunadament no ho són tots– el diner efectiu no desapareixerà.