Els Balcans, una densa història.- He tornat a Sèrbia després d’uns quants anys. Amb el túnel de la pandèmia del mig, es perd la percepció d’alguns fets no essencials d’abans de març de 2020 quan vam quedar confinats. A la sortida del túnel he trobat un país molt més modernitzat i que amb raó pensa que si Romania i Bulgària formen part de la Unió Europea perquè ells en romanen exclosos. La resposta ja la sabem: el país havia de drenar el dolor i les responsabilitats de la Guerra dels Balcans dels anys 90 del segle passat. Si a la primera guerra mundial va ser la guerra que va declarar el gran Imperi Austro-Hongarès contra el petit regne de Sèrbia el que va fer saltar la guspira de la confrontació – amb la immediata entrada en guerra de Rússia en defensa dels serbis-, els anys noranta els serbis van resistir-se a la descomposició de Iugoslàvia on ells hi jugaven el paper d’actor principal. Quasi ningú vol parlar de la guerra de fa més de 25 anys i pocs parlen seriosament de recuperar Kosovo, més enllà de la protecció a la minoria sèrbia que viu en aquest nou actor creat pel desig dels Estats Units. Avui els serbis miren molt més de reüll l’evolució de la república sèrbia dintre de Bòsnia-Hercegovina perquè l’Estat multinacional continua fallit i supervisat i les ganes dels serbis de desvincular-se’n continuen. Ja seria una ironia ben balcànica que els que es van oposar a l’autodeterminació de Kosovo ara la puguin estar pensant per una part de Bòsnia-Hercegovina.
Una part d’Europa.- Sèrbia s’ha convertit en un país àgil per l’economia digital inspirant-se en Estònia. País candidat al ingrés a la Unió Europea, no amaguen els seus històrics llaços d’amistat amb Rússia i amb França, alhora. L’única i real ampliació que pot tenir l’Europa comunitària és en els Balcans occidentals quina cosa vol dir incrementar la dimensió eslava d’Europa. I aquest és el punt essencial de la qüestió: entendre que Europa també té una ànima eslava, com en té una de mediterrània i una d’escandinava. I que el món eslau té la mirada posada en Rússia també. Fa uns anys si preguntava a un estudiant si Rússia i la seva cultura i la seva literatura formaven part d’Europea, la resposta era un sí d’entrada. Ara la situació ha canviat i un jove rus en general s’ho pensa dues vegades i acaba dient que Rússia no forma part de la identitat europea. No sé si som prou conscients que som els propis europeus –de l’Europa gran dels 47 Estats del Consell d’Europa–, d’Islàndia al Càucas, els que hem de resoldre el nostre sistema de convivència i cooperació. Altrament Rússia –com s’ha vist aquesta setmana– pot fer suma amb Xina –de qui havia estat protectora i ara en busca la protecció. Mentrestant, el països dels Balcans encara guarden esperances en la integració a la Unió Europea però o s’accelera la seva entrada o potser veuran que ja viuen bé en una integració regional com la que acaben de fer i que ha suposat la lliure circulació entre els països candidats –l’anomenat Schengen balcànic. Un món que tenim a tocar– teniu vols directes setmanals Barcelona-Belgrad– i que tenim poc conegut. Els Balcans són terra de frontera, que van viure els xocs dels dos imperis que els van intentar dominar i van fer servir com a camp de batalla: l’austro-hongarès i l’otomà. El resultat ha estat una terra turmentada, adolorida però plena d’energia que ara sap projectar cap al futur.
Un afer europeu.- L’administració nord-americana vol portar la crisi d’Ucraïna a una lògica de la guerra freda que avui ja no existeix.
El millor que hauria pogut fer Ucraïna és seguir una via de neutralitat i bon veïnatge en totes les direccions com van fer Finlàndia i Àustria després de la segona guerra mundial.
Ucraïna l’any 2008 va trucar la porta de l’OTAN però fa 14 anys que la maregen. Rússia ha volgut remoure el tauler i de moment ho ha aconseguit.
Els europeus hem de fiar la nostra seguretat només a l’estratègia dels Estats Units?
El president Biden és un polític fet i amb mentalitat dels temps de la guerra freda. Va arribar al Senat el 1972 i al seu comitè de relacions exteriors, que va presidir i hi va romandre fins al 2008 quan va passar a ser vicepresident d’Obama durant 8 anys. Va recolzar la invasió d’Iraq, els bombardejos als Balcans i tota una política exterior d’expansió de l’hegemonia occidental que va col·lapsar amb la retirada d’Afganistan el passat agost.
És urgent que els europeus tinguem una política exterior i de seguretat autònoma i que no vagi a remolc dels Estats Units. Sembla que el president Macron lidera aquesta visió. Els assumptes que es dirimeixen en sol europeu els han de resoldre sobretot els europeus, de Moscou a Lisboa.
Portugal.- Suïcidi de l’esquerra radical a Portugal i majoria absoluta del Partit Socialista. Els dos partits que van fer caure el govern, han facilitat la concentració del vot útil al voltant del primer ministre António Costa que contra els pronòstics de les enquestes ha aconseguit una majoria inqüestionable, tan difícil en els temps que corren.
António Costa va començar a governar fa sis anys no essent ni tan sols la força més votada i ahir va aconseguir la majoria absoluta que el convertirà en el líder socialista que més anys haurà governat el país des de la recuperació de la democràcia. Però amb modèstia portuguesa va dir: una majoria absoluta no és el poder absolut. Fa un any els socialistes no van tenir ni candidat sòlid a la presidència de la República. La vida és ondulant.
Els canvis a la dreta són estructurals. La dreta clàssica recula mentre Portugal ha estat l’últim país d’Europa que ha vist entrar l’extrema dreta al seu parlament, que arriba fins al 7% dels vots. És interessant la consolidació del partit de centre Iniciativa Liberal amb el 5% dels vots.
Qui deia que a Europa no quedaven governs socialdemòcrates? Conservadors, socialdemòcrates i liberals continuen pivotant una Europa que para els peus als populismes.
