A vegades sembla que els catalans estem a la intempèrie. Per una banda desconeixem quins són exactament els nostres drets lingüístics, i per l’altra no tenim una ideologia prou sistematitzada que ens faci ser més coherents i més empedreïts a l’hora de defensar-la».

Aquestes paraules semblarien acabades d’escriure avui mateix. I no. Són de Francesc Ferrer i Gironès, tretes del seu llibre Lletres de Batalla, escrit el 1989, on publica una extensa i treballada col·lecció de cartes, directes i dures, que ell havia adreçat amb peticions concretes, diverses, observacions puntuals, a primeres autoritats polítiques d’aquell moment, caps de govern, ministres, membres del poder judicial, dirigents de grans empreses i institucions; les cartes es referien al respecte, tracte, reglamentació i legislació i demés que calia concedir a la llengua catalana, molt menystinguda llavors. Aquell llibre ara fa 33 anys, però el seu clam i la seva motivació continuen molt vigents. Els atacs al català continuen arribant i no paren; fa ben poc, contra l’ensenyament escolar.

El despreci i la pressió contra el català ve de molt lluny, es recopilaria en un serial interminable. Un testimoni que ja és centenari, per exemple, es va publicar a Cultura, la revista gironina de reconegut prestigi, dirigida per Josep Tharrats, article de Lluis Castellà: «L’Estat centralista és sempre l’Estat. Una de les nacionalitats ha pres i deixa sentir en tots els ordres de la vida, l’hegemonia sobre les demés. La lira i el diccionari poden venjar-nos més que les armes». Aquell article és del 1914.

Dit això, ara mateix, amb un simple passeig per les nostres ciutats, i fent-hi una observació superficial, es pot veure una tremenda presència de llengües estrangeres en els rètols dels establiments comercials, que ningú els ha demanat; degueren començar a «passar-se» els restaurants, amb les seves cartes diguem-ne servicials.

Pel que sembla, el tema de la retolació –petita, gran o grandiosa– no té cap relació amb el permís d’obres de l’establiment i demés paperassa obligada; i seria convenient que una cosa depengués de l’altra. Una observació de la ciutat acaba donant la raó a l’avís patètic que aquests dies ens dóna TV3, referent al futur de la llengua catalana. Observant tant de rètol estranger es fa present aquell plany de Jacint Verdaguer: «Catalunya, pàtria dolça, com es perden tos costums !, el de casa se t’empolsa i amb el d’altres et presums !»

En una recent entrevista, Carme Junyent s’ha pronunciat incisivament; ella és lingüista, professora a Universitat de Barcelona i directora de GELA, Grup d’estudi de llengües amenaçades; aquesta és la seva opinió: «Es dona per fet que el català és la llengua vehicular de l’ensenyament, però no és així. Si el mateix Departament admet que només es parla català en un 48% dels casos, és que no hi hem arribat d’un dia per l’altre. Aquest és el problema: se sabia i no s’ha fet res per corregir-ho».

Recordatori per a governants, dirigents, gestors i activistes de la llengua catalana, i ciutadans tots, de dalt a baix: amb la lira i el diccionari sols, no n’hi pas prou. Cal ser més coherents i més empedreïts.