Francesc Eiximenis va ser un gironí (nascut en una data imprecisa entre 1327 i 1332), fill potser de bona família que esdevingué franciscà al convent de Sant Francesc de la seva ciutat natal des d’on va emprendre un procés formatiu que el duria a Oxford, París, Florència, Colònia, Roma, Tolosa de Llenguadoc on esdevindria doctor en teologia el 1374, València des de 1382 fins el 1408, Avinyó el 1383 i Perpinyà el 1409 on morí el dia 23 d’abril. Rebé el favor del rei Pere el Cerimoniós que l’empenyé a doctorar-se i fou finançat, entre d’altres, pel jurats de la ciutat de Girona com acredita Albert Reixach. Autor d’una obra enciclopèdica de gran predicament que es concretà sobretot en Lo Crestià i més específicament en un dels llibres, el Dotzè. Després s’orientaria més cap els tractats de moral en el Llibre de les dones i el Llibre dels Àngels, de gran difusió, relativa.
Des dels primers anys vuitanta, primer el Col.legi universitari de Girona i a partir de 1992 la Universitat de Girona, es va plantejar un ambiciós projecte per a l’edició de les Obres de Francesc Eiximenis. Amb la supervisió d’una Comissió editora de les «Obres» que integren, ara, Lola Badia, Pedro M. Càtedra, Albert G. Haufman, Xavier Renedo, Albert Rossich, Mariàngela Vilallonga i en absència Modest Prats, ha avançat amb solvència i amb intermitència l’edició del Dotzè llibre del Crestià, Part 1, vol 1 (2005), Part 2, vol 1 (1986) i part 2, vol 2 (1987). L’envergadura de l’obra no es correspon amb el ritme de la seva publicació i és només una part del conjunt d’escrits del franciscà nascut a Girona. L’empresa té moltes dificultats i complementàriament al Dotzè ha aparegut només un volum d’estudis bibliogràfics que recupera escrits antics sobre Eiximenis (Studia Bibliographica, 1991) i el Diplomatari a cura de Jaume Riera i Sans (Francesc Eiximenis i la casa reial. Diplomatari, 1373-1409, 2010).
Aquesta tasca i aquest projecte pivota al voltant de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona però és evident que l’abast i la importància d’Eiximenis desborden aquest marc i els estudis, en part obra dels mateixos membres de l’Institut esmentat, s’escampen per d’altres àmbits editorials.
Portem aquest tema aquí per tal de donar compte de les darreres novetats que s’han precipitat en els darrers mesos amb una concentració de publicacions que val la pena de remarcar i que en el seu conjunt hem de situar a l’àmbit de la factoria de recerca Universitat de Girona.
En primer lloc Sadurní Martí i Xavier Renedo han tingut cura de l’edició de Francesc Eiximenis. Vida, obra i transmissió (Girona, Institut de llengua i cultura catalanes de la UdG, 2021), que és el tercer volum dels Estudis sobre Francesc Eiximenis i que aplega un conjunt ampli d’estudis sobre la biografia, la tradició manuscrita, les obres, la llengua, la política i la societat, la teoria de la moneda, Eiximenis i el vi, i unes notes de record dedicades a alguns especialistes traspassats.
En segon lloc em refereixo al volum coordinat per Josep Serrano Daura: Francesc Eiximenis, En homenatge que és un volum miscel.lani de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics (Barcelona, 2021), amb un clar predomini, no exclusiu, dels especialistes procedents de la UdG.
Però la novetat més important és l’edició crítica del Regiment de la cosa pública a cura de David Guixeras Olivet (Barcelona, Editorial Barcino, col.lecció Els Nostres Clàssics, 2021). Barcino ja havia publicat el 1927 una edició del Regiment amb text, notes, introducció i glossari del P. Daniel de Molins de Rei, que ja feia honor a la importància d’aquest tractat però que, naturalment, no podia presentar la rigorositat crítica de la nova edició. A partir de l’edició de 1927 l’any 1947 es va fer una edició del Regiment a Mèxic (Edicions de la «Biblioteca Catalana», Mèxic D.F. 1947) amb un pròleg d’Antoni M. Sbert que havia estat Conseller de Cultura de la Generalitat durant la Guerra Civil; l’autor del pròleg i les característiques de l’edició mexicana tenen una significació especial i simbòlica. Sbert des d’una òptica republicana fa una lectura interessada i oportuna de l’obra d’Eiximenis i afirma que «Rubió i Lluch el va qualificar de cronista de la nostra vida política. És quelcom més: és el precursor de les doctrines del govern popular» i sentencia al final del pròleg que «la divulgació d’Eiximenis és una tasca patriòtica i didàctica».
Guixeras estableix el text a partir de les notícies de manuscrits i de les edicions i concreta les fonts, la gènesi, el sentit i el contingut d’aquest text que en format autònom amb un proemi i un epíleg va dedicar als jurats de la ciutat de València (1383) i que també va incrustar sense el proemi en el Dotzè. Hi preval el sentit i la interpretació de la ciutat, com a comunitat primigènia i natural, i la posa en relació amb la monarquia només a traves del pacte consentit entre les parts. L’articulació del sistema de ciutats en una monarquia seria conseqüència d’un pacte i consentiment mutu. Eiximenis defineix el sentit del bon govern, ataca les perversions en l’exercici del poder, posa el dit a la nafra de l’excés de burocràcia i del predomini de juristes com a factor d’entorpiment de l’acció de govern, esmenta la corrupció i fonamenta el seu punt de vista en la bondat de la llei i el compliment de la mateixa obligant totes les parts, amb lleialtat, amb fidelitat i en compliment del bé comú.
Aquesta edició del Regiment marca una fita en les edicions de les obres del framenor de Girona, s’inscriu en la col.lecció de prestigi d’editorial Barcino que amb l’empara de la fundació Carulla té energies renovades, i assenyala algun dels camins que ha d’explorar l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona per tal de culminar el projecte que es va dissenyar en origen ara ja fa prop de quaranta anys.
