El 27 de gener de 2022, Máximo Rica (Blanes, 1973) va ser elegit secretari general d’UGT de les comarques gironines. En la seva presentació es va definir com un «sindicalista de peu» i amb una «forta consciència de classe».

En el mateix acte, Camil Ros, secretari general de la UGT de Catalunya, va parlar de la reforma laboral i va emplaçar a deixar de banda «el fum» per tirar-la endavant.

Doncs bé, sembla que no se’l va entendre. El 4 de març passat les anomenades «feministes ugetistes» es congregarien a les escales de la catedral de Girona per «dur a terme una performance d’aquelarre feminista transmutador, que ens alliberarà de les xacres masclistes que ens tenen encadenades i ens oprimeixen (sic)». Redeu!

Afirmaven que la representació «acabarà en un acte simbòlic d’invocació i d’alliberament del fum lila que transportarà l’energia sanadora del feminisme des de la catedral arreu de la societat gironina per sanar-la del masclisme (sic)». Fum, fum, fum!

Per més inri, en el manifest unitari signat per CC-OO i UGT en la celebració del 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, es declaren «sindicats feministes, integrant la perspectiva de gènere en el cor de l’acció sindical, exigint als poders públics i a la resta d’organitzacions socials que integrin en les seves polítiques i accions l’objectiu de la igualtat plena i efectiva entre dones i homes». I la consciència de classe?

Quan la burocràcia sindical s’apunta a la moda del feminisme, cal recordar-li que en la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, a Copenhaguen, el 1910, Clara Zetkin, lluitadora alemanya pels drets de la dona, va proposar instaurar el Dia Internacional de la Dona Treballadora. A ella se li atribueix la frase: «El problema de la dona és una qüestió de lluita de classes, no una lluita entre els sexes».

És una tesi oposada a la de les feministes radicals per a les quals només les dones podran acabar amb l’opressió que pateixen. Obliden que hi ha dones com la banquera Botín i dones com les kellys que pertanyen a classes socials amb interessos contraposats.

Per més que es negui la seva existència, les classes socials són la base per entendre l’evolució de la societat. Cal, doncs, reafirmar que la classe treballadora és l’únic subjecte social capaç d’acabar amb tota forma d’opressió i d’explotació.

Aquesta premissa és arraconada pels partits d’esquerra i pels sindicats de classe fascinats per la lluita feminista sense entendre que no hi ha emancipació de la dona si no hi ha emancipació social.

Que aquest 8 de març serveixi perquè homes i dones junts superin discòrdies i enforteixin el combat contra tota mena d’explotadors.

I els sindicats de classe, que s’ho facin mirar.