Alberto Núñez Feijóo és l’home cridat per retornar la pau al PP després d’unes setmanes de tensions que provocaren la sortida de Pablo Casado i el seu secretari general.
L’arribada del líder gallec representa un canvi generacional. La formació conservadora tornarà a situar en la cúpula del partit una colla de polítics que són nascuts als anys seixanta. Els experiments dels joves de quaranta anys procedents de Noves Generacions s’han saldat amb un fracàs absolut. I en un escàndol d’espionatge i tràfic d’influències que recorden els vells temps del PP.
La manca d’experiència en administrar les problemàtiques diàries o les imposicions de càrrecs en els territoris passaran a la història ben aviat. El tarannà de González Pons és molt diferent al d’Egea.
Núñez Feijóo ha guanyat a Galícia quatre eleccions consecutives amb majories absolutes àmplies. Fins i tot en la darrera contesa aconseguí deixar fora del Parlament gallec Unides Podem i Vox, la qual cosa significa que el tarannà del president de la Xunta permet que li arribin vots des de totes les ideologies polítiques. I a més a casa seva en general sempre s’expressa en gallec, la qual cosa li ha costat acusacions de nacionalista per part de l’ultradreta.
Però ja se sap: una cosa és Galícia i l’altra, Espanya. I en aquest sentit no ho tindrà fàcil, malgrat que sóc dels que penso que Feijóo arribarà a La Moncloa.
En el seu discurs de comiat Pablo Casado abonà el bipartidisme, malgrat que en la seva gestió se n’allunyà força. I aquí és on pot raure la tasca del nou inquilí del carrer Gènova. Per tal de forjar-se una imatge d’home de centre a l’estat necessita imperiosament acords amb Pedro Sánchez com el del CGPJ i abandonar posicions extremistes, tot deixant de banda l’agressivitat d’aquests darrers temps perquè suposen una oposició estèril, semblant a la de Vox.
L’aposta pel bipartidisme serà un dels objectius principals. I serà bo per a Espanya. Els populismes no porten enlloc i es fàcil veure com ha desaparegut del mapa polític Ciutadans i com Unides Podem pateix una crisi permanent. I a l’hemicicle un grup com Vox que continua ben posicionat a les enquestes, però que el seu vot representa un no a tot i una retallada de les llibertats individuals. Si Feijóo juga bé les cartes, els d’Abascal ja no podran créixer gaire més.
En el darrer congrés del PP, Núñez Feijóo no va voler fer el salt a la política espanyola. Però ell era conscient que la seva etapa a Galícia arribava a la fi, per la qual cosa aprofità la pugna a mata degolla entre Casado i Ayuso per situar-se a la graella de sortida. Immediatament demanà responsabilitats i es postulà amb la boca petita. En poques hores els barons i el grup parlamentari traicionaren Casado i començaren a lloar la figura de Feijóo. Els llepacrestes de torn són ara els seus màxims defensors, atès que es tracta de repetir com a candidats a les properes eleccions.
Ara Feijóo haurà de decidir-se, atès que no es present a les corts espanyoles i això li suposa un gran handicap de cares a consolidar el seu lideratge, malgrat que en el panorama polític és prou conegut. La pregunta que es fan molts afiliats populars es saber si seguirà com a president de la Xunta o bé ocuparà un escó al Senat, la qual cosa li permetria debatre de tant en tant amb Pedro Sánchez. Ben aviat sabrem la resposta. Però no hi ha dubte que en qüestió d’una setmana la política espanyola té un nou aspirant a La Moncloa.
