(Des-) Propòsits d’any nou

Des que hem inventat el calendari, fem servir el cap d’any per prometre canviar els nostres vicis i febleses. A mesura que avancem tecnològicament i com a societat, però, se’ns acumulen cada cop més comportaments «censurables» i si abans tendíem a «corregir» sobretot aquelles «coses» que afectaven la nostra salut (sobrepès, consum excessiu d’alcohol, manca d’activitat física, etc.), ara és cada cop més la nostre imatge la que ens amoïna. Volem estar «guapos», vestir a la moda, deixar les ulleres, portar cotxes cars i sobretot lluir l’últim model de telèfon de la poma mossegada per comunicar-nos amb el món que ens envolta. Ja no li estranya a ningú veure dues persones a la taula d’un restaurant sense parlar-se i demanant plats «de forquilla», perquè necessiten l’altra mà lliure per fer anar el teclat del seu mòbil mentre masteguen.

La «cultura» del mòbil ens ha fet adquirir una sèrie de vicis que ratllen la mala educació. Per exemple, la dèria de compartir, mitjançant l’altaveu i el micròfon dels dispositius, fins i tot les converses més íntimes amb tothom que ens envolta. L’altre dia, sense anar més lluny, estàvem amb una amiga a la sala d’espera de la consulta d’un/a metge/ssa. Al nostre costat seien dues noies relativament joves, que parlaven, sense tallar-se ni un pèl, de la disbauxa de la nit anterior amb el noi amb qui havien gaudit. L’espectacle era dantesc i no es van tornar a despullar allà mateix per continuar la seva «sessió» per videoconferència perquè Déu no va voler!

Un altre dels «vicis» al quals ens ha abocat –d’un temps a aquesta part– la missatgeria instantània com WhatsApp o Telegram, són els missatges de veu, una adaptació dels contestadors automàtics d’abans. Però, mentre el contestador l’escoltàvem quan arribàvem a casa i prou, ara, els missatgets de veu ens arriben a tot arreu –dinars, sopars, reunions, viatges, hospitals–. I ens arriben amb segell d’urgència, que per això l’envien per missatgeria instantània, dic jo. El 99% dels missatges, però, tenen d’urgent el mateix que una carta enviada per correu tradicional. Tant és que arribi una setmana abans que una després. La gran majoria dels que fan servir aquesta nova «eina» de comunicació, diuen que els és molt pràctic, perquè poden enviar els seus encàrrecs mentre fan una altre cosa, com ara conduir, la qual cosa és una perillosíssima (i punible) distracció al volant. La veritat, però, és que normalment és gent que no té cap capacitat de síntesi, ni cap domini de les regles d’ortografia. I ara, es pensen que ja no queden tant en evidència. Ni s’adonen que s’enrotllen com persianes i que la seva capacitat per escriure disminueix a cada «anunci». Jo, ja he deixat d’escoltar-los, amb la complicitat del meu telèfon. A cada missatge que entra li posa un to tan estrident a sobre, que és impossible escoltar-lo. Així que al seu emissor li dic que ni el meu dispositiu ni la meva religió em permeten «escoltar» allò que em volia dir i que, si us plau, faci servir mètodes més tradicionals per posar-se en contacte amb mi. Us desitjo a totes i a tots un molt bon any 2023, ple d’èxits, salut i alegries!

Subscriu-te per seguir llegint