Descobrint el cor dels fetus

S’explica d’una antiga cortesana parisenca que, ja vella i xacrosa, i per tant havent perdut la seva font principal d’ingressos, va haver de mudar-se a un quart pis d’un petit immoble de la capital francesa. Un coronel, antic admirador i d’edat semblant, va pujar un dia a visitar-la i va arribar sense alè.

-Perdoneu-me, però és l’última forma que em queda per a fer bategar els cors- es va disculpar la vella cortesana.

Els cors bateguen, i no només els dels vells obligats a pujar quatre pisos, sinó també els dels joves, els dels nens, i fins i tot els dels fetus, com s’acaba de descobrir a Espanya gràcies al govern de Castella i Lleó. De les reaccions sorgides arran de la proposta que els futurs pares escoltin els batecs del cor del seu projecte de fill, un arriba a la conclusió que en aquest país tothom vivia convençut que els nadons neixen sense cor, i se’ls n’implanta un quan arriben al món. Segurament els bruels que deixen anar en néixer no són més que una manera de recordar als metges que els posin el cor, que no s’oblidin de connectar-lo. Una cosa és que doni puntades de peu i l’altra és que, a més, tingui cor.

No sé si descobrir que el fetus té un cor bategant farà que una dona disposada a avortar es replantegi la seva idea, i encara que així fora, és el seu dret. Cosa diferent seria que el fetus li parlés, li preguntés què tal es viu per aquí fora i l’assessorés en l’elecció del color de l’habitació, aquí sí que caldria tenir estómac per a avortar, però de moment no se sap que els fetus sàpiguen articular paraula, ja en fem prou d’haver-nos assabentat que el cor els batega. Amb batec o sense, si el procés d’elaboració d’un fill fos desagradable, a penes hi hauria avortaments, el que passa és que hi ha molta gent que opina com la cantant Thérésa, una altra parisenca de la belle époque: «prefereixo començar cent fills que acabar-ne un».

Si finalment es demostra l’eficàcia del mètode subliminar d’influir en les opinions a través dels sons, podria extrapolar-se a altres àmbits de la vida i, per exemple, fer que els catalans sentissin el so d’una caixa registradora cada vegada que un polític llacista insisteix amb això del procés. Un clinc-clinc ha sigut sempre molt més eficaç que un bum-bum.

Subscriu-te per seguir llegint