Viatges d’anada i de tornada

El fracàs del viatge de Pere Aragonès a Colòmbia m’ha recordat els viatges que feia el president Pujol arreu del món.

Ell va tenir clar que havia de fer com si Catalunya fos un Estat. Sabia que no ho era però sabia que amb una certa escenografia, sobretot de portes enfora, podia fer creure als catalans que estàvem construint alguna cosa que valia la pena. Per això calia eficàcia en el simulacre, i en aquesta matèria, com en tantes d’altres va comptar com a principalíssim aliat amb Lluís Prenafeta, que va entendre que aquesta ambició no era comèdia, sinó una visió molt concreta de Catalunya, amb un objectiu clarament polític, i no estètic o personalista, i realment els catalans ens vam creure que érem molt més que una comunitat autònoma més. Per ser alguna cosa, abans t’ho has de creure. D’això n’era molt conscient, el president Pujol, i per tant va posar tots els recursos, ajudat de Lluís Prenafeta, perquè quan els catalans ens miréssim el mirall tinguéssim una imatge de nosaltres mateixos que ens ajudés a somiar el que volíem ser. No a veure el que érem, que érem ben poca cosa, sinó a imaginar el que, si ens esforçàvem i persistíem, podíem arribar a ser. Això, el president Pujol ho feia constantment, seriosament, sense fer gaire soroll ni presumint-ne gaire, però amb màxima eficiència. Lluís Prenafeta viatjava sempre amb un maletí on hi duia senyeres de totes les mides, perquè no li passés el que li va passar a Pere Aragonès amb aquell banderí de la reunió de l’altre dia amb el president de la Cambra de Representants de Colòmbia, David Racero. La senyera feia pena. I el personal de president, també, retallant la fotografia perquè no es veiés que a la trobada els acompanyava l’ambaixador d’Espanya a Colòmbia, Joaquín de Arístegui.

El primer viatge oficial del president Pujol fou al Vaticà. Féu nit a l’ambaixada d’Espanya davant la Santa Seu, un dels palaus més bonics de Roma, situat a la cèntrica i també preciosa plaça d’Espanya. El president volia que fos la senyera el banderí del cotxe oficial que havia de dur-lo a entrevistar-se amb el Papa. El llavors ambaixador, Josep Maria Puig de la Bellacasa, va dir-li que no podia ser, i que en un cotxe oficial de l’ambaixada espanyola no es podia substituir la bandera d’Espanya. Al final, després d’una llarga i tensa i discussió, quan la comitiva ja baixava per l’escalinata del palau per pujar als cotxes i no fer tard a veure el Sant Pare, es va pactar la solució que el cotxe no dugués cap bandera. Era una discussió simbòlica? Ho era. Però en la política del president Pujol els símbols volien dir alguna cosa, encara que a molts els pugui semblar una espantosa.

Esquerra i Aragonès fan el ridícul i ens el fan fer amb viatges a l’estranger de cap repercussió i encara menys importància. Però a Junts les coses van encara pitjor. El partit considera esgotat el discurs friki a Madrid. «Ens falta despatx», diu un dels seus líders, que alhora assumeix que Junts no pot abandonar del tot el discurs de «l’Estat opressor» perquè és l’únic que legitima ni que només sigui una mica l’encara líder del moviment, Carles Puigdemont. El resum pràctic és que després de les properes eleccions generals, en cas que es donin les circumstàncies, Junts no votarà la investidura de Sánchez però podria pactar els pressupostos si Sánchez continua sent el president.

Entre Jordi Turull, secretari general de Junts, i la presidenta Laura Borràs, hi ha el consens que Míriam Nogueras pot continuar liderant a Madrid el sector «puta Espanya» –en paraules de les fonts del partit consultades–; i per al sector «despatxos», qui té més possibilitats és el president del grup parlamentari de Junts al Parlament, Albert Batet.

També ha sonat, els darrers dies, el nom de l’exconseller d’Economia, Jaume Giró, que té entre cella i cella ser el nou Duran i Lleida al Congrés. Però el fet que deixés la Generalitat i que no tingui família política, ni quadres al partit que li donin suport, ni un mínim equip –per no tenir-ne, no té ni cap de gabinet– fa pensar que una vegada més els seus esforços moriran en l’intent.

A més a més, les seves deslleialtats amb el grup parlamentari de Junts al Congrés li han valgut que ningú no confiï en ell. Al grup recorden amb especial agror que durant la negociació dels últims Pressupostos Generals de l’Estat, Giró anava pels ministeris donant garanties que tot es podria transaccionar, i que quan després els ministres acudien a Míriam Nogueras convençuts que l’acord estava pràcticament tancat, la portaveu de Junts a Madrid els havia de donar la inesperada mala notícia que la posició del seu partit –a diferència del que podria passar en la propera legislatura, si triomfa el sector «despatxos»– no s’havia mogut de la negativa. «Giró té agenda, però agenda pròpia», explica un dels seus coreligionaris, per justificar el recel que el també excandidat a la vicepresidència del Barça provoca.

Encara que Aragonès només tingui 33 diputats, l’estabilitat de la seva presidència sembla fora de qüestió. No hi ha indicis que les eleccions al Parlament hagin d’avançar-se, però han començat els moviments a Junts per decidir qui presenten de candidat. Entre Puigdemont i Batet hi ha el consens de potenciar Josep Rull, exconseller de Territori, condemnat a 10 anys i mig de presó pel Tribunal Suprem, i posteriorment indultat, però considerat malgrat tot de la branca pactista i moderada. Si els intents de Jaume Giró d’anar d’1 o de 2 a la candidatura de Junts al Congrés queden –com sembla– en via morta, podria disputar-li a Rull la seva candidatura a la presidència de la Generalitat en unes primàries. No seria la primera vegada que els candidats de Puigdemont perden unes eleccions al seu propi partit.

Subscriu-te per seguir llegint