Un «totum revolutum» la vida

Òscar dubta entre matricular-se a farmàcia o a periodisme. Llença una moneda a l’aire: serà periodista! Deixa per més tard els preparatius de la boda perquè ha d’entrevistar una campiona de boxa. S’enamora del cos fibrós i del ganxo d’esquerre i oblida el compromís. Es nega a entrevistar un polític perquè havia declarat que no coneixia cap dona boxejadora. El diari l’acomiada i Òscar decideix fer-se promotor de combats de boxa femenins. Un dia agafa un foli i amb un llapis traça una línia que representa la seva trajectòria vital, no és una línia recta, és una línia accidentada, amb canvis bruscos de direcció que corresponen a decisions que sorprengueren familiars i a amics com ara deixar plantada una especialista en heràldica per embolicar-se amb la indomable del ring. Després traça unes línies discontínues que parteixen dels canvis sobtats del traç i que representen la seva vida com a farmacèutic casat amb una maniàtica dels escuts d’armes, com a periodista que escampa les mentides que li expliquen els fatxendes... Es pregunta, i si no fossin línies mortes, si el farmacèutic o el periodista estiguessin tan vius com jo, només que no en soc conscient igual que ells no són conscients de l’existència del promotor de boxa, i si per aquelles coses de la vida se’m permetés posar-me a la pell dels meus altres jo i conèixer el seu món, i si de sobta posseís el do de ser conscient de totes les existències traçades en el foli sense que el meu cap esclatés?

No m’he begut l’enteniment, segueixo l’estela de la ficció del multivers, del metavers, dos elements essencials de Tot a la vegada a tot arreu, una pel·lícula inspirada en l’existència d’altres universos on les regles de joc no serien les mateixes, i més concretament la proposada per Hugh Everett (1957) que es basa en la mecànica quàntica segons la qual existeixen línies de temps que es ramifiquen, realitats alternatives, diferents versions de tu que estan en els llimbs perquè no apostares per elles quan et trobares en una cruïlla. Però l’única realitat per a tu és la que trepitges ara mateix, el camí que escollires.

Tot a la vegada a tot arreu, a diferència de posem pel cas de la saga Marvel on es busca l’acció i la confrontació entre diferents universos per uns superherois, especula sobre com la ment és capaç de apujar el teló i oferir al públic una obra de teatre ben dirigida on cada actor sap el seu paper i els decorats són els que corresponen, malgrat uns assajos caòtics on alguns actors es barallaven pel paper de protagonista i els decorats eren d’una altra època. Qui diria que la pel·lícula Que bonic que és viure de Frank Capra, que ens continua emocionant per Nadal, destapa la presència d’un multivers que s’hagués fet realitat si el protagonista, George Bailey, no hagués nascut. George desesperat per un daltabaix econòmic es tira al riu i de no haver estat per Clarence, un àngel de segona divisió que volia fer mèrits per aconseguir unes ales, hagués aconseguit el que es proposava. Per animar-lo, l’àngel li mostra a George com seria la vida de la ciutat i dels seus habitants si no hagués nascut: una ciutat empobrida amb uns habitants sense esma i extraviats perquè no haurien disposat del bon cor de George. Segur que a cada un de nosaltres ens fa costat un multivers de projectes, d’amors, d’il·lusions, de feines, que mai germinaran, però que són la llavor dels nostres somnis i fantasies, de creacions artístiques i de malsons que no ens deixaran de petja, i a vegades, perquè els humans som així, no sabrem distingir els que hem viscut del que hem imaginat.

Subscriu-te per seguir llegint