En castellà, si us plau

Passejar-se aquests dies de Setmana Santa per la Costa Brava ha estat tot un exercici d’immersió lingüística, amb adoctrinament inclòs. Se sentia parlar castellà a tot arreu, fins al punt que es podia dubtar de l’existència del català. Segurament hi haurà qui pensarà que aquest efecte era degut a la gran quantitat de turistes de la resta de l’Estat que han passat les vacances a Catalunya i, si bé és cert que la Costa Brava és una de les destinacions preferides per molta gent, si intentaves saber d’on procedien els turistes castellanoparlants t’adonaves que molts d’ells són catalans, amb competències suficients en les dues llengües, però que socialment usen el castellà.

La criticada llei d’immersió lingüística és útil perquè els escolars aprenguin el català, però no és suficient per garantir que quan arribin a l’adolescència el facin servir de forma natural, perquè molts es passen al castellà com a llengua habitual.

Aquest és el panorama, malgrat el que puguin dir des de Ciutadans, el PP, Vox i determinada premsa espanyola. El català continua en retrocés com ho demostren diversos estudis. En el seu darrer informe la Plataforma per la Llengua assegura que 8 de cada 10 catalans canvien d’idioma per respecte o educació si el seu interlocutor se’ls adreça en castellà, és a dir, que hi ha una clara submissió lingüística. La meitat dels catalanoparlants tenen el mòbil configurat en castellà. A l’Administració de Justícia només el 6,9% de les sentències es van redactar en català el 2021. Un 57,3% dels advocats catalans no van presentar cap escrit en català, un fet que no és d’estranyar perquè només el 21,6% van estudiar la carrera en català.

A les biblioteques només 1 de cada 4 llibres són en català. És sabut que molts centres no han complert la llei d’Immersió Lingüística perquè molts professors es passen al castellà, mentre que 8 de cada 10 residents a Catalunya estan d’acord amb el model escolar que el català sigui l’única llengua vehicular.

I amb aquest panorama encara alguns tenen la gosadia de dir que a Catalunya es discrimina el castellà i que les famílies que volen que els seus fills aprenguin aquesta llengua ho tenen magre. El predomini del castellà és d’una evidència indiscutible. Només cal donar una ullada als mitjans de comunicació, tant als tradicionals com als que han sorgit de la revolució digital. Anar al cinema, al jutjat o, fins i tot, al metge, acostuma a ser un exercici de submissió lingüística sigui per educació o per allò d’«ho farem fàcil», perquè, malgrat la immersió lingüística, l’existència de mitjans de comunicació en català i de ser de comarques on el català va resistir durant l’intent d’homogeneïtzació lingüística del franquisme, sabem expressar-nos correctament en castellà.

És normal que amb tants atacs com rep el català i veient la situació lingüística del país a alguns se’ls posi malament que una infermera del servei públic digui que no li dona la gana aprendre el català –per dir-ho amb una expressió fina el que ella va manifestar més grollerament– o que Inés Arrimadas, ara que ha decidit anar a viure a Jerez de la Frontera, continuï afirmant que hi ha problemes per viure en castellà a Catalunya. Suposo que quan va al Ripollès, la comarca del seu marit, no deu tenir problemes perquè l’entenguin encara que, sabent català, parli en castellà.

Fa pocs dies en una conferència de la filòloga Carme Junyent una persona del públic va intervenir per comentar els problemes que té amb el seu metge que li demana que li parli en castellà, si us plau. Va dir que si el que tens és poc important li dius que no, que la seva obligació és saber el català, però que si estàs prou «cardat» no tens cap més remei que sotmetre’t lingüísticament.

Subscriu-te per seguir llegint