Cursos de silenci

Com deia Harry Callahan, les opinions són com els culs perquè tothom en té un, però aquesta afirmació ha adquirit un nou significat a l’era de les xarxes socials. Per descomptat que és un dret compartit, sense excepció, i per descomptat que una de les virtuts de la vida virtual és que pots saber què pensen persones desconegudes d’un tema que t’agrada mirar des de totes les perspectives. Al final, la gràcia d’estar en una mena de fòrum d’avatars incerts és poder accedir al punt de vista aliè sense haver de socialitzar més del necessari. Però el veritable problema d’aquest exercici és que hi ha qui pretén que totes les opinions, també sense excepció, siguin considerades a un mateix nivell. I això, per més que no agradi, no és de rebut. Una cosa és que tothom vulgui o pugui opinar sobre un debat, i una altra de molt diferent és que aquest esforç de dialèctica col·lectiva vagi en detriment de les experteses. Dit d’una altra manera, si se’t mor la caldera (per citar un clàssic exemple de contratemps domèstic que irrita fins a l’infinit) no trucaràs algú que opini sobre la situació de les calderes, sinó algú que sàpiga arreglar-les. Doncs amb els debats públics passa una mica el mateix. Endavant, opinem totes i tots, només faltaria, però a alguns ens agrada pensar que les veus autoritzades són les que tenen una mica més de raó, per més que aquesta evidència provoqui taquicàrdies als cunyats de la sala.

Tot això ve al cas perquè s’ha posat de moda un estil d’opinió, fins i tot als mitjans, en què el titular pirotècnic substitueix la construcció d’un veritable relat. És, de fet, conseqüència de l’opinió expressada a les xarxes, ja que ens hem acostumat tant als extrems que ja no ens sorprèn que els opinadors professionals se serveixin de les mateixes tècniques. A més, no és cosa d’un sector que hi sigui propens (el de l’audiovisual, per exemple, on es jutja una pel·lícula pel tràiler o un llibre per la coberta), sinó que comença a afectar temes socials més delicats. En aquests últims, la proclamació efectista es torna particularment lesiva, perquè és la suma de la ignorància i aquestes ganes, tant del nostre temps, de voler donar la nota. A la llarga (o potser a mig termini, que ara cremem etapes amb rapidesa) potser ens haurem de plantejar que l’oferta acadèmica inclogui cursos sobre la necessitat i el bon ús del silenci. En un món amb tanta cridòria desinformada, aprendre a callar s’ha tornat fins i tot revolucionari.

Subscriu-te per seguir llegint