Dos anys de garantia

Encara no havia paït que Ana Obregón hagués encarregat una criatura per gestació subrogada quan es va confirmar que la nena és fruit del semen congelat del seu fill, Álex Lequio, que va morir ara farà tres anys. Quan més hi penso, menys clar ho veig.

L’actriu i presentadora (i biòloga, no ho oblidem), en canvi, ho té claríssim: ha complert el desig del seu fill de ser pare, assegura. Jo, però, no acabo d’entendre com pots ser pare si no ets viu per abraçar els teus fills, per canviar-los els bolquers, per bressolar-los, per educar-los, per renyar-los, per donar-los valors i posar-los límits.

No em posaré amb l’edat d’Anita Obregón per ser mare-àvia. Si als Estats Units troben normal que una senyora que ronda els 70 vulgui crear una nena a partir de l’esperma del seu fill mort, qui soc jo per criticar-ho? Amb la gestació subrogada, en canvi, sí que m’hi puc posar. Em genera molts dubtes. La meva idea de partida és «gestació subrogada només quan és altruista». I tot i així, ho poso en quarantena. Entenc les raons d’alguns per defensar-la, però hi veig moltes més ombres que llums. Aquests dies he sentit molt que no existeix el dret a ser pare o mare, que els adults no tenim dret a «posseir» fills (que és el que es facilita amb la gestació subrogada); però els nens i nenes sí que tenen dret a tenir una família (que és el que s’aconsegueix amb les adopcions).

Hi ha qui diu que les dones que es presten a fer de mares gestants ho fan voluntàriament i que reben molts diners. La dona que ha parit la filla–neta d’Obregón és una americana d’origen cubà que viu en un «apartament humil», segons la revista Lecturas, i no és el primer cop que «es veu obligada» a sotmetre’s a un procés de gestació per poder tirar endavant la seva família. Sembla que ha cobrat 35.000 euros per portar aquesta nena al món. Per crear dins seu la filla d’algú altre; per aguantar tots els malestars que un embaràs provoca; per sentir com creix dins la seva panxa; per suportar tots els canvis i desajustos físics, hormonals i emocionals; per parir-la i per separar-se’n. Són molts diners? Ho ha fet lliurement o empesa per la necessitat?

Buscant informació he anat a parar a la web de «l’agència líder en gestació subrogada a Espanya». Entre les virtuts que, segons diuen, els diferencien de la resta d’agències, n’hi ha una que m’horroritza especialment: la «garantia de reinici en cas de mort del nadó». Copio textual: «Lamentablement, a partir del setè mes, totes les agències consideren que, si el nadó neix prematurament, i mor, el programa s’ha complert i tu, et quedes sense nen i sense diners. Nosaltres som l’única companyia del món que et cobreix aquesta terrible contingència, i et garantim el reinici del mateix programa que havies contractat, fins a dos anys després del naixement, en cas de mort del nadó per qualsevol motiu o causa (inclosos els accidents domèstics o de trànsit). Sense cap cost per a tu. Volem que tinguis la certesa que tindràs el fill tan desitjat, passi el que passi». Qui digui que això no és produir criatures com si fossin mercaderies, que m’ho expliqui.

Subscriu-te per seguir llegint