Hem perdut el Bulli

Dissabte passat, els mitjans de comunicació d’arreu del món anunciaven la no per esperada menys trista notícia: hem perdut El Bulli. No el nom, ni el local, ni la seva història, ni tota la transformació que el genial Ferran Adrià ha aportat a la gastronomia mundial, ni l’immoble. El que hem perdut és el motor econòmic i creatiu, la fàbrica d’idees, la llavor que podria haver convertit Roses en una destinació gastronòmica única al món. El que hem perdut és la possibilitat de convertir-nos en seu del primer laboratori culinari del planeta. Hem perdut l’oportunitat de guanyar un espai que a més d’epicentre per a la creació de l’art, també havia de ser una llar per a la ciència culinària sense precedents. El Bulli 1846 acabarà essent un museu –un simple museu i res més–.

Naturalment, no vull avançar esdeveniments. Els que hem tingut el privilegi de viure «de prop» la història d’El Bulli durant els últims 50 anys, hem vist coses increïbles, inimaginables, inclosa la tan meteòrica com ambiciosa i extraordinària ascensió del binomi Soler/Adrià. És curiós com aquell racó de món sembla «donar ales» a tothom que vol convertir els seus somnis en realitat –des dels seus fundadors Hans i Marketta Schilling, fins a la mítica parella (de passió i feina) Juli i Ferran. Així ha estat sempre –sempre que els promotors només depenien d’ells mateixos per a materialitzar les seves idees. I semblava que en Ferran ho tenia tot per poder orquestrar l’últim «gran» canvi: la idea, els diners, col·laboradors, l’espai, suport polític. Només li feia falta una cosa: un permís per a sotmetre un dels racons més degradats del parc natural del Cap de Creus a petits canvis per a fer-lo viable. Però la pandèmia i quatre ecologistes van fer més mal del que hom podia preveure. El suport polític i financer es va anar debilitant al mateix temps que els 12 anys des de la clausura deixaven la seva empremta en la força i embranzida d’en Ferran. Ara, el que havia d’esdevenir un instrument per continuar inspirant exèrcits de nous cuiners d’arreu –fins i tot més enllà del mateix Adrià– esdevindrà un monument per al record del que va ésser.

Veurem com acollirà el públic en general un museu dedicat a una disciplina de la qual no podrà gaudir, perquè en Ferran ho ha deixat ben clar: els únics aliments que s’hi podran prendre seran aigua i cafè. I coneixement, que és un benefici que ofereixen tots els museus del món, independentment de si es dediquen a les arts plàstiques, al cinema, al circ o a les joguines. El que caldrà veure és si l’imaginari del públic incentivarà les papil·les gustatives quan llegeixi una recepta. Si salivaran quan vegin un dels estris que s’han creat expressament per degustar un invent «bullinià». Si els aportarà alguna cosa saber que a tal taula o tal cadira ha sopat, per exemple, en Matt Groening (creador dels Simpsons) o l’actual Reina d’Espanya. I també sabem que la idea original d’Adrià se l’ha quedat un exdeixeble seu i un dels seus majors competidors –René Redzepi del Noma de Copenhaguen (DdG 24/01/23).

Subscriu-te per seguir llegint